molt en sèrie

De vegades veig viu M. Night Shyamalan

Com faria Dalí amb l'aire de 'Las Meninas', de 'Servant', sèrie que aspira a ser de culte a Apple TV, se n'ha d'aclamar l'atmosfera

zentauroepp51852348 servant200121130003

zentauroepp51852348 servant200121130003

4
Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

Divuitè capítol de ‘Molt en sèrie’. Aquesta secció només gateja. Llocs com aquest, quan són més grans i van amb pas ferm, se suposa que són com el polze de Còmmode al Colosseu de Roma quan tal o tal sèrie, com un gladiador exhaust a l’arena, arriba al seu episodi final. La qüestió és que ‘Servant’ (Apple TV) es va acomiadar divendres amb un esperadíssim últim capítol i, ¡què carai!, per molt que se’n vagi de quatre grapes, ve de gust posar-se imperial. Aquí va el veredicte. M. Night Shyamalan no estava mort.

Gràcies al seu sisè sentit, Shyamalan ha resolt el sudoku de com fer que el setè art càpiga en una pantalla de butxaca

En aquesta insensata crònica, queden avisats, es parlarà malament de Scorsese. Sisplau, que ningú l’hi digui a Joe Pesci. Però això serà després. Abans, una mica de context. Shyamalan seria una pregunta infal·lible al Trivial Pursuit. És un director que tothom coneix. Va ser el pare de ‘Stuart Little’, d’acord, però des que va crear ‘El sexto sentido’, Shyamalan va passar a ser un segell, una marca perfectament distingible. Ho va acreditar amb ‘El protegido’, ‘Señales’, ‘El bosque’ i altres títols. ‘La visita’ era, si es permet l’expressió, una ‘shyamalada’ aterridora, o sigui, meravellosa. No obstant, els seus treballs més recents, aproximacions a les fronteres exteriors de l’univers dels superherois, van fer témer a molts que artísticament estigués com Bruce Willis a ulls de Haley Joel Osment, cosa que a aquestes altures ja no és un secret, és a dir, mort.

El cas és que per a la tímida estrena d’Apple TV com a plataforma de pagament, un dels al·licients era una sèrie no només produïda per Shyamalan, sinó que al primer capítol ell en persona era rere la càmera i prometia dirigir-ne també el penúltim. Entre aquestes dues llesques de pa, bon pernil. La resta de capítols tenen l’ofici de Lisa Brülmann i Daniel Sackheim, per situar la seva altura, amb antecedents a ‘Killing Eve’, ‘Ozark’ i ‘Leftovers’, vaja, retrats perfectes de l’ombrívola ànima humana.

Com passa sempre amb les ‘shyamalades’, no s’ha d’explicar res sobre la trama. Dir que una mainadera truca a la porta d’una parella que recentment ha perdut un nadó no és revelar absolutament res, tot i que ja sembla un punt de partida inquietant. Sí que es pot, no obstant, explicar alguna cosa de la ‘mise-en-scène’ i, el que prometíem, blasfemar una mica sobre Scorsese, un déu malgrat tot.

Neil Tiger Free, en el paper de Leanne, la mainadera / APPLE TV

La subtrama culinària de ‘Servant’, per dir-ho suau, seria censurada per pornogràfica a Canal Cocina

A ‘Servant’, sense que sigui crucial perquè avanci el relat, bona part del que passa té lloc a la cuina de la llar familiar, on la manipulació dels aliments té per moments aquesta cosa pornogràfica que censurarien a Canal Cocina i que, al contrari, faria les delícies de paios com David Cronenberg. Tres dels capítols, de fet, porten per títol viandes que, tret que se sigui molt perepunyetes, ve de gust menjar-se, ‘Anguila’, ‘Grillo’ i ‘Haggis’. El ‘haggis’, per si van perduts, és el plat ensenya d’Escòcia, un estómac de be farcit de pulmó, cor i altres menuts, i tot això cuit durant diverses hores, perquè després diguin que la deplorable és la cuina anglesa.

Notícies relacionades

L’altre gran què de ‘Servant’ (s’acosta ja el moment Scorsese) és que ha resolt el gran sudoku de les sèries. Retrocedim primer sis anys. El 2014 es va estrenar, per exemple, ‘True detective’, lloada no només pel seu guió i interpretació, sinó també per la majestuositat dels seus plans, un plaer quan les sèries encara es disfrutaven en pantalles de televisió de 50 polzades o més. Tres quartes parts del consum seriòfil es fan actualment en pantalles que caben en una butxaca, una contingència que ha obligat els directors a reconsiderar les escenes, tancar el pla, aproximar la càmera als actors. És només un pressentiment, però sembla que és en aquesta tasca en què Scorsese, conscient que treballa per a Netflix, resulta una mica irreconeixible a ‘El irlandés’, com si aquestes coreografies fílmiques d’‘El lobo de Wall Street’ o ‘Casino’ no li cabessin a la pantalla d’un telèfon i no hauria trobat una alternativa a l’altura del que el seu nom evoca i mereix. Els escassos premis que està aconseguint la pel·lícula potser hi tenen alguna cosa a veure. ‘Servant’, una sèrie que aspira a ser de culte, resol aquest obstacle de forma magistral.

És molt coneguda la resposta que va donar Salvador Dalí quan se li va preguntar què salvaria en cas que cremés el Museu del Prado. Va dir que rescataria l’aire de ‘Las Meninas’. L’atmosfera de ‘Servant’ mereixeria també aquest auxili.

‘Sex education’ per a adults, dues propostes 

Quan Gay Talese es va ficar en l’embolic de publicar ‘La mujer de tu prójimo’, un retrat genital dels Estats Units, va descobrir amb esglai una cosa potser sense precedents en la història de la humanitat, que per primera vegada una generació, en aquest cas la que va pilotar la revolució dels 60, sabia més de sexe que l’anterior. Fins i tot la podia alliçonar. Això va ser el 1981. Passats gairebé 40 anys, l’èxit de ‘Sex education’ es basa en la premissa contrària, en el fet que, malgrat tot, la sexualitat és l’assignatura permanentment suspesa. De forma intergeneracional. Tot això ve al cas per recomanar el que, en certa manera, haurien de ser considerades les versions adultes de ‘Sex education’. Són dues joies. ‘La señora Fletcher’ (HBO), i que ningú s’imagini Angela Lansbury nua, el nom només és una coincidència, i ‘Wanderlust’ (Netflix).