Ovidi Montllor, 25 anys després

Cada vegada que s’acosta un aniversari rodó al voltant d’Ovidi Montllor, brollen a Catalunya els vestigis d’una vella mala consciència: torna la idea que el país no va tractar bé l’autor d’‘Homenatge a Teresa’ en el seu últim tram de vida, quan va deixar de gravar discos i se li van tancar tantes portes, també les institucionals. Com si li volguéssim donar ara tot allò que llavors li vam regatejar, li dediquem sentits recordatoris i homenatges, i així tornarà a ser a mesura que s’acosti el 10 de març, dia en què farà 25 anys que ens va deixar.

El 1995, el festival Barnasants no existia encara: va néixer l’any següent, precisament per realçar una figura, la del cantautor, que la postmodernitat havia volgut enviar a la paperera de la història. Així que, com si el mateix Ovidi li hagués encomanat la missió de mantenir encesa la flama, aquesta mostra inventada i dirigida per Pere Camps, diríem que amb la mà estesa i el puny tancat, porta 25 edicions propagant la paraula dels trobadors. Aquest any ho fa retent honors al fill d’Alcoi a través de diversos concerts, entre els quals l’inaugural, el 24 de gener a les Cotxeres de Sants, a càrrec del quartet Ovidi 25, integrat per les veus i les guitarres de Borja Penalba, David Fernàndez, David Caño i Recital que s’oferirà també a Centelles, Castelldefels, Girona, Vilafranca del Penedès, Balaguer i Manacor, a Mallorca.

Precisament va ser Fernàndez, l’exdiputat de la CUP, entusiasta coneixedor de l’obra de Montllor, que el 2006 es va situar, amb l’Ateneu La Torna, de Gràcia, a la cuina d’un concert, ‘L’Ovidi se’n va a Palau’, que va omplir les butaques del temple modernista d’un públic d’uns vint anys amb artistes de diverses generacions, des de l’indispensable Toti Soler fins als llavors joves Obrint Pas i Feliu Ventura. Va ser revelador, i determinant, observar com la línia de vida transmesa per cançons com ‘Perquè vull’, ‘La fera ferotge’ i ‘La samarreta’, la memòria sòrdida de la postguerra i la llum sensual d’Estellés, atrapaven uns assistents massa joves per veure en tot això una cosa casposa.

Al contrari: L’Ovidi s’alçava com una llegenda indomable, d’una puresa romàntica. «No ens alimenten molles, ja volem el pa sencer». ¿Els sona? El 1996, seria una frase excèntrica, oblidada pels grans i desconeguda per als més moderns del lloc. Una dècada després, aquesta nova generació se la feia seva. Aquella nit, immortalitzada en disc i DVD, amb joves fascinats per l’Ovidi reconeixent-se els uns als altres potser per primera vegada, va passar una cosa que els següents anys confluiria amb una expressió política. De vegades, així passen les coses.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

I bé, és ara Barnasants el que torna a Ovidi Montllor i desplega altres concerts en què ressonarà la seva paraula: els del seu alt còmplice Toti Soler amb Gemma Humet, del grup Va d’Ovidi, Glòria Julià i Maria del Mar Bonet amb la Big Band Begues, aquests dos últims compartint repertori amb el d’una altra figura de la Cançó que ens va deixar el mateix any 1995, el mallorquí Guillem d’Efak. Una altra ocasió, beneïts siguin els calendaris i el culte a les efemèrides, per recuperar les cançons de l’Ovidi, si bé seria bo que els homenatges no comencessin i acabessin en si mateixos. Potser la millor manera de retre homenatge a un artista sigui no limitar les atencions al mateix artista.

Perquè aquí segueixen contemporanis de l’ofici com la mateixa Bonet i Quico Pi de la Serra, que han de suportar preguntes matusseres («¿encara canten?») per part, de vegades, dels mateixos que s’escandalitzen davant el vell oblit col·lectiu cap a Ovidi Montllor. I darrere seu, onades de veus fresques i de talents a punt de morir ofegats pel soroll del món i la indiferència. Sí, cuidem-nos dels nostres artistes, dels morts i, més encara, dels vius mentre hi siguem a temps.