Anar al contingut

No només futbol

Cria periquitos...

Sense haver guanyat un sol partit a Cornellà-el Prat, fins i tot havent ja gastat el cartutx del canvi d'entrenador, el que queda de curs serà un penar pel filferro

Josep Martí Blanch

Cria periquitos...

Alberto Estevez

Cria corbs. Bones escoles, esforços de conciliació, mims a granel. Res ha servit per escapar-se del destí que acompanya els pares maleïts. Imaginava un futur de companyonatge paternofilial en grup al voltant de les tardes de partit. Però això era quan vivia aliè a la humiliació que m’esperava a la cantonada del futur. Déu n’hi do, un fill de l’Espanyol i un altre que diu que el futbol és com el cine de diumenge d’Antena 3, una cosa de la qual escapar sempre corrent.

Ja sabem que s’ha de matar el pare. Però, ¿era necessari tant acarnissament? Juro que vaig fer els deures: encara eren a la clínica on van néixer i ja vestien l’uniforme blaugrana, els vaig apuntar a l’escola de futbol de l’Europa i amb els primers passos es van fer la foto de rigor amb la plantilla del Barça a la gespa del Camp Nou. Res va servir. Tampoc el xantatge. ¿La PlayStation a canvi de veure el partit amb unes crispetes acabades de fer? ¡Au, ves!

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Tot això em va passar pel cap veient Messi brindar a l’afició del Camp Nou la sisena Pilota d’Or en companyia dels seus tres fills. El pobre no sap el que l’espera. Que es prepari per al pitjor. L’estimem molt, però per estadística un dels seus fills podria acabar com a tatuador de paraules en xinès a esquena depilada o fins i tot una cosa pitjor, com a ‘coach’ de directius o tertulià.

Amb tot, i per molts disgustos que donin les criatures, no s’ha de contradir mai la Llei Natural del donar-ho tot i rebre poc. Rebre poc és, per exemple, que et truquin per telèfon després del 4-0 d’Anfield de l’any passat per cantar-te la cançó del descollonament a compte del teu disgust. Donar-ho tot, en canvi, inclou preocupar-se fins i tot per l’Espanyol si un dels teus fills abraça la fe blanc-i-blava i els periquitos arriben a la meitat del campionat enfonsats a la cua de la classificació.

Ser pare és un ofici sacrificat, tot i que no arriba al nivell d’autoimmolació que va aparellat al fet de ser de l’Espanyol. Això se situa en una categoria inabastable de patiment per a la majoria dels mortals. Estan fets els periquitos d’una altra pasta, cuita al motllo d’anar a contracorrent. ¡Que dur que és veure els fills equivocar-se! Bé és cert que la cosa sempre pot empitjorar fins a acabar, suposem, veient els teus descendents matriculats a una facultat de filologia o belles arts. ¡Que ni Déu o l’atzar ens enviïn tot allò que som capaços de suportar!

L’Espanyol camina escrivint un paràgraf que molt bé podria incloure la frase «entre tots el van matar i ell solet es va morir» abans del punt i final de la temporada. Sense haver guanyat un sol partit a Cornellà-el Prat, fins i tot havent ja gastat el cartutx del canvi d’entrenador, el que queda de curs serà un penar pel filferro. La resposta al «necessitem tios de veritat, no podem anar per allà amb xitxarel·los», amb la qual es va despatxar Machín després del ridícul davant de l’Osasuna ha arribat per boca del vicepresident García Pont després de la tradicional derrota de cada any al Bernabéu. Diu el directiu que alguna cosa caldrà fitxar, però amb prudència, que no és qüestió d’arruïnar-se. Amb tants xinesos menjant-se el món i a l’Espanyol li va haver de tocar en sort el garrepa i mesquí Mr. Chen. Si vas néixer per a martell del cel et cauen els claus.

S’ha d’esperar sempre poc dels propietaris. Però en canvi sí que és inaudita l’actitud dels aficionats. Sorprèn que, ateses les seves dramàtiques circumstàncies, continuïn tan conformes amb el mam que els venen servint. Un espera de qui té el coratge i el caràcter d’abraçar colors minoritaris menys mansuetud i més mala llet. No és que no mossegui l’equip, és que tampoc ho fa l’afició. Ha passat mitja lliga i l’olor és de pretemporada. ¡Senyors! ¡Que se’n van a segona! ¡Despertin d’una vegada! No és que em tregui el son. Però entenguin, pels fills es pateix. ¡I molt!

Una espècie en expansió

Aquest any, l’Espanyol va visitar l’ocelleria a la recerca d’un nou periquito que li servís d’imatge gràfica per il·lustrar el que seria una nova època després de classificar-se per a l’Europa League. Van trobar un exemplar amb una mirada més imponent, amb una actitud més desafiadora i una presència més descarada, segons va explicar el club, que també va decidir abandonar el lema ‘Una meravellosa minoria’ substituint-lo pel més optimista ‘Una espècie en expansió’. Renovar els dibuixets és sempre una bona idea. Però per a un equip de futbol que vulgui expandir-se n’hi ha una altra de millor: un projecte esportiu estable i durador.