Anar al contingut

Vot particular

Una Espanya devota de Faulkner

Melero va refutar les tesis de les acusacions sense deixar de censurar l'actitud política dels acusats i va acabar citant 'Amanece, que no es poco'

Rafael Tapounet

Una Espanya devota de Faulkner

A l’església madrilenya de Santa Bárbara, ubicada en el conjunt arquitectònic del convent de les Salesas Reales del qual també forma part el Palau de Justícia, seu del Tribunal Suprem, es troba la tomba de Leopoldo O'Donnell, duc de Tetuan, comte de Lucena i vescomte d’Aliaga, un militar i polític canari que el 1856 va ser alçat a la presidència del Consell de Ministres després de protagonitzar un cop d’Estat contra el Govern d’Espartero. O'Donnell, que va ocupar la direcció de l’Executiu en tres ocasions més durant el convuls regnat d’Isabel II, va ser un militar sediciós entossudit a fer avançar el país pel camí constitucional tot i que per a això hagués de recórrer a l’aldarull militar; avui és reivindicat (per José María Aznar, entre d’altres) com el gran artífex de la construcció del centredreta liberal espanyol.

No és forassenyat pensar que en aquests quatre mesos que ha durat la vista oral de la Causa Especial 20907/2017, el lletrat Javier Melero, encarregat de la defensa de Joaquim Forn, haurà tingut oportunitat d’acostar-se a veure el mausoleu neorenaixentista d’O’Donnell, fet amb marbre de Carrara. Més enllà del seu interès històric i artístic, la visita és una experiència molt suggeridora i suscita, de manera gairebé inevitable, una reflexió una mica incòmoda que Melero es va encarregar de verbalitzar en el seu al·legat final: a Espanya, “quan es consuma una rebel·lió, el que fa l’Estat és posar-te una estàtua en una plaça de Madrid, no jutjar-te al Tribunal Suprem”.

El discurs de l’advocat de Forn va estar ple de paradoxes i aforismes com aquest –també d’humorades, com quan va relatar que en la protesta davant la seu del Departament d’Economia del 20-S els Mossos van rebre “alguna llauna de cervesa”, i va afegir a continuació: “Vista la tipologia dels qui les llançaven, sens dubte eren buides”–, però no va renunciar en absolut a la rigorosa argumentació tecnicojurídica a fi de refutar les tesis de les acusacions, i tampoc es va abstenir de dedicar alguna reprovació gens velada a l’actuació política dels acusats. Com sol dir en les seves cròniques el dilecte col·lega Carles Cols, tornarem a això més endavant.

Fil a l’agulla, Van den Eynde

Perquè abans que Melero va parlar Andreu van den Eynde, que porta la defensa d’Oriol Junqueras i Raül Romeva. A Van den Eynde se li sol retreure que les seves intervencions semblen sempre més encaminades a complaure l’audiència del programa ‘Preguntes Freqüents’ que a convèncer els membres del tribunal, una imputació no del tot desencaminada, però que no fa justícia al seu estimulant al·legat final, al qual potser li va sobrar, això sí, alguna expressió col·loquial (“és el que hi ha, ¿val?”, “posaré fil a l’agulla” i així) i algun moment de perplexitat massa sobreactuada.

Van den Eynde, que toca la guitarra en un grup de thrash metal, es va queixar del “soroll eixordador”

Van den Eynde va començar el seu discurs lamentant l’existència, al voltant d’aquest judici, d’“un soroll eixordador que ens ha apartat de la melodia dels fets”, una observació que, venint d’algú que toca la guitarra a la banda de thrash metall Vientos de Poder (i que ha d’estar, per tant, acostumat a seguir la melodia enmig del soroll eixordador), caldrà prendre’s particularment seriosament. I el va acabar recordant al tribunal que és “amo i senyor dels seus actes” i demanant-li “una sentència que resolgui conflictes”, en un final que ens va portar a la memòria aquella escena de ‘Matar un rossinyol’ en què un Atticus Finch amb la cara de Gregory Peck es dirigeix als integrants del jurat i els implora: “¡En el nom de Déu, compleixin el seu deure!” (després al client de Finch el declaren culpable, però aquesta és una altra història).

Més que Atticus Finch, qui ens recorda Javier Melero és Paul Biegler, l’advocat encarnat per James Stewart a ‘Anatomia d’un assassinat’, un professional del Dret extremadament competent a qui no sembla importar-li gaire si el seu client és culpable o innocent sempre que el veredicte li sigui favorable. “Només m’agraden les batalles que puc guanyar”, va arribar a afirmar. I per això, perquè no actua per adhesió a una causa, Melero es pot permetre airejar veritats tan poc afalagadores per als dirigents del procés com que, després de l’1-O, el Govern de la Generalitat no va fer ni va dir res per fer efectiva la independència o que, una vegada posat en marxa el mecanisme del 155, el poder va ser transferit “immediatament” i sense el menor indici de resistència.

Plantofades poètiques (i prodigioses)

Al final del seu al·legat, el lletrat de Forn va tenir el bonic detall de citar la pel·lícula de José Luis Cuerda ‘Amanece que no es poco’, amb una trama (¿trama?) que transcorre en un poble on el problema d’ordre públic més greu que es pot suscitar és que algú critiqui (o, encara pitjor, plagiï) William Faulkner. “Això és el que jo espero –va dir Melero de manera un tant mel·líflua–. Que reconstruïm una Espanya on només ens discutim per Faulkner”.

I en aquesta crònica, en la que és devoció el que hi ha pel film de Cuerda (una pel·lícula que, convé no oblidar-ho, acaba amb un cap de la Guàrdia Civil disparant al sol perquè s’ha fet de dia malament), no podem deixar de recordar, arran de l’1-O, aquesta altra escena en què dos agents del cos benemèrit mantenen la següent conversa: “Això de donar plantofades és un esquema molt sintètic que convé utilitzar poc. I utilitzar-lo bé. Gairebé en actitud poètica, diria jo. Plaf, plaf. Com una cosa prodigiosa. ¿Tu m’entens?”, diu un. I l’altre respon: “Sí, home. És clar. ¿Com vols que no t’entengui?”.