ELS 92 DEL 92

Roser Marcé: «La gavardina va ser el talismà de Maragall»

«Vaig fer dos vestits modernistes per a la desfilada, un balcó de la Pedrera i una papallona», recorda

Hi ha una foto històrica, el 17 d’octubre del 1986, en què es veu el llavors alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, amb gavardina, amb els braços amunt, entre Jordi Pujol i Narcís Serra, celebrant la consecució dels Jocs per a la ciutat. Aquest gavany ampli era de la dissenyadora Roser Marcé. «Aquesta gavardina era com el seu talismà de la bona sort. Deia que si no la portava posada caurien les set plagues. I va tenir tela perquè vam haver de fer-n’hi cinc: les perdia quan sortia de viatge. Bé, la primera es va subhastar per a una causa benèfica. Fins i tot n’hi vaig enviar una vegada una que era del meu marit, el Peter, perquè tenia pressa, i crec que amb un bitllet de transport de Londres a la butxaca. Des d’aleshores la gavardina, que a la nostra col·lecció es deia Harrods va passar a dir-se Maragall», explica Roser Marcé, que segueix amb el seu taller, dissenyant i venent una moda que continua tocada per aquell segell de qualitat, minimalisme i elegància. De mediterraneïtat.

La dissenyadora té records «preciosos» d’aquell estiu. Ella, que havia vestit els executius que van ser abans als Jocs de Seül, es va encarregar d’una part de la desfilada que es va veure en la cerimònia inaugural, «amb aquelles tops meravelloses. «A mi em van encarregar l’apartat modernista i jo, encantada. Vam fer dos vestits meravellosos, un reproduïa un balcó de la Pedrera i un altre una papallona modernista, amb les seves ales meravelloses. Vam utilitzat filferro i goma escuma pintada perquè semblés ferro». Els preparatius, l’assaig, la cerimònia... «Va ser tot molt estimulant, molt efervescent, però també esgotador. Nosaltres teníem a més clients que havien vingut a Barcelona i ens tocava fer d’amfitrions. I estaven tots encantats».

Passada la cerimònia inaugural, ella i el seu marit van decidir anar-se’n a Londres i allà es van quedar de nou bocabadats. «Tothom seguia les competicions als televisors. I els comentaristes de la BBC estaven il·lusionats, deien que s’ho estaven passant d’allò més bé a Barcelona, que ni dormien. No eren uns Jocs Olímpics, eren uns jocs de diversió». Així que van decidir escurçar el viatge i tornar a la ciutat a la qual mirava tothom.

Notícies relacionades

«Els Jocs van ser un revulsiu per a la ciutat, el salt que necessitava, i es van poder fer així de bé perquè es van donar les circumstàncies prèvies. No parlo de la part esportiva, parlo del disseny, de l’urbanisme, de la planificació. Jo que tinc una edat recordo com era la ciutat abans d’obrir-se al mar: rates i escombraries. Vaig viure un temps a la Vila Olímpica i deia a Maragall que m’havia tornat la il·lusió de poder disfrutar del mar, d’anar a la platja cada tarda a les set. En uns quants anys es va capgirar Barcelona. Jo no donava crèdit».

La llàstima, diu, és que s’hagi perdut aquella força, aquella empenta que va tenir la ciutat en els 80 i principis dels 90. «Ho dic amb pena, però avui la ciutat ha perdut molts punts. No està en el circuit de la moda, per parlar del que conec. I em sap molt de greu».

Inicia sessió 0 Comentaris

El triatló s'acaba disputant i amb més polèmica

Ni les males arts del Brasil tomben una sòlida Espanya