Judit Mascó: «Desfilar en la inauguració va ser un dels moments més emotius de la meva vida»

La model Judit Mascó encara reviu «una emoció extremadament forta» quan recorda la cerimònia inaugural dels Jocs. Ja havia enfosquit quan va protagonitzar el que segurament va ser la desfilada de la seva vida. En la primera incursió de la moda en un xou olímpic, la ‘intellingentsia’ de l’operació havia tingut l’audàcia d’encarregar a un grup de dissenyadors que conjuressin icones de la litúrgia local. I allà hi havia Inés Sastre amb un somieig de la Sagrada Família o Pat Cleveland amb ‘La dona del paraigües’ que havia imaginat Pertegaz. A Mascó li havia tocat un vestit de pell blanca d’Enrique Loewe amb fogonades que al·ludien a Joan Miró. «Va ser un dels moments més emotius de la meva vida. Jo llavors era un rostre molt popular i quan vaig sortir a escena vaig sentir com l’aplaudiment pujava de volum; d’alguna forma, es va notar que jo era la model de casa», explica avui, 30 anys després.

Enlairament de la ciutat

Notícies relacionades

El triatló s'acaba disputant i amb més polèmica

Ni les males arts del Brasil tomben una sòlida Espanya

De fet, ja feia una temporada llarga que la model exercia d’«ambaixadora» de Barcelona al cor del ‘show business’ global. El 1990, Mascó havia fet el gran salt al protagonitzar el cèlebre número de banyadors de la revista nord-americana ‘Sports Illustrated’. I aquell any olímpic, la superpoderosa editora de la publicació ‘Time’ havia enviat cartes als organitzadors dels Jocs informant que, amb motiu de la cita olímpica, sortirien de gira esportiva per tot el país i que Judit Mascó exerciria de representant d’aquella Barcelona en ebullició. «Després, quan van començar els Jocs, els americans van atracar amb barcos al port i van celebrar actes i festes en què jo exercia d’amfitriona local».

Des d’aquest ‘front row’ dels temps, va assistir a aquell enlairament en coet de la ciutat. Mascó constata que abans del 92, ella sempre insistia que la seva ciutat –«in Spain, Europe»–no era sinònim de flamenc, sangria i migdiada. «Però a partir d’aquell moment,, deies “Barcelona” i et contestaven “¡¡olympic games!!”». I si alguna cosa troba a faltar d’aquells dies que encara recorda «com un somni» és l’absència d’«una il·lusió col·lectiva que faci remar gent diferent en una mateixa direcció».