Eduardo Mendoza i Gurb, reflex delirant d’aquella eufòria |Olimpíades Barcelona 92

Al llarg de la seva història, Barcelona ha tingut la rara capacitat de reinventar-se una vegada i una altra, la majoria de les vegades a partir de grans esdeveniments ciutadans.  

El quilòmetre zero d’aquesta trajectòria, carregat d’autoconsciència transcendental, va ser tirar a terra les seves muralles per després anar de mutació en mutació, com un virus, fins a arribar a aquest Fort Apatxe assetjat pels turistes: que si em poso d’esquena al mar, que si el torno a fer visible, que si m’invento un barri gòtic que mai va ser així, que si aixeco del no-res una ciutat ordenada i burgesa... 

Per aquesta raó, potser no hi ha cap novel·la que reflecteixi millor aquest valor canviant de Barcelona i dels barcelonins que una escrita a cop d’entregues periodístiques, com els vells fulletons, a l’estiu del 1990 i apareguda en forma de llibre un any més tard, quan la ciutat, que tantes ciutats havia sigut, escalfava motors per a la seva antepenúltima transformació. ‘Sin noticias de Gurb’, sisè treball d’Eduardo Mendoza, va radiografiar des de la caricatura i la broma més gamberra una ciutat que s’estava preparant per a un dels seus canvis més espectaculars, els Jocs Olímpics del 92. 

Gurb, és sabut, és un extraterreste díscol amb una gran capacitat per adaptar-se a qualsevol circumstància que arriba a la ciutat. Energia pura, es veu obligat a adoptar una aparença humana i aquesta és ni més ni menys que la de Marta Sánchez, ‘sex symbol’ del moment, per immediatament perdre’s pels seus carrers. El veritable protagonista del relat, però, no és Gurb, sinó el seu company de fatigues i narrador de la història, encarregat de buscar-lo durant tot el relat i que com ell també necessita una façana humana que anirà canviant en Miguel de Unamuno, Paquirrín o l’almirall Yamamoto. Aquest pur deliri era un reflex de l’eufòria boja i acrítica en què estava immersa la ciutat. La mirada marciana de Gurb i el seu company ens recordava que, malgrat els fastos i la pàtina de modernor i disseny, la mona seguia allà. 

Vocació barcelonina

Notícies relacionades

El triatló s'acaba disputant i amb més polèmica

Ni les males arts del Brasil tomben una sòlida Espanya

Gurb, a més es consolidava com la cara B d’una vocació barcelonina que Mendoza ja apuntalava des de l’inici amb  ‘La veritat sobre el cas Savolta’, ‘Mauricio o las elecciones primarias’ i totes les novel·les del ‘Loco’. Potser a l’escriptor no li agrada aquesta consideració però la marca Barcelona es va posar a caminar el 1986 amb l’èxit de ‘La ciutat dels prodigis’, que és sense discussió la gran novel·la sobre la ciutat. No només perquè parla d’aquest caràcter proteic de reinvenció contínua, sinó també perquè evidencia les seves misèries amb el protagonisme de l’arribista Onofre Bouvila. Així, entre la dues Exposicions Universals del 1888 i el 1929 –dues fites que, com els Jocs Olímpics, van transformar la ciutat– Bouvila va pujant des dels seus orígens humils com a repartidor de pamflets anarquistes fins a arribar al cim empresarial, el que talla el bacallà.

 Aquest trajecte, un pintoresc catàleg d’especulació immobiliària i corrupció política, tenia una lectura clara i directa en el temps de la seva publicació, va ser vigent el 92 i encara avui, quan aquells fastos són un eco, segueix sent-ho.