Acebillo, l’home que va pensar més enllà de la borratxera olímpica

Enmig d’aquest vast repàs sobre 92 dels artífexs dels Jocs Olímpics del 1992, dir que Josep Anton Acebillo (Osca, 1946) era llavors el director de l’Àrea de Projectes Urbans de l’Ajuntament de Barcelona podria oferir un retrat injustament incomplet sobre la seva figura. En alguna ocasió s’ha dit que va ser el braç executor de les idees que bullien al cap d’Oriol Bohigas, cosa que s’acosta una mica més a la seva veritable dimensió. Però fins i tot així, falta una peça del puzle. Acebillo va ser un dels molts autors de la Barcelona olímpica, però va ser, sobretot, un dels pocs que llavors, enmig de la borratxera de felicitacions, tenia la vista posada en el postolimpisme.

Notícies relacionades

El triatló s'acaba disputant i amb més polèmica

Ni les males arts del Brasil tomben una sòlida Espanya

«Quan van acabar els Jocs Olímpics, molts, tot i que no tots, dels seus actors tècnics van buscar i van trobar excel·lents llocs de treball». Era el mínim. Els Jocs Olímpics eren una línia daurada en qualsevol currículum que obria les portes a les empreses privades. Acebillo no en va ser un. Apagat el peveter, va preferir quedar-se i donar resposta a una de les enormes preocupacions de Pasqual Maragall, inquiet per si tota aquella experiència acumulada en un temps rècord no revertia directament en benefici de l’Administració pública. L’alcalde temia que aquella mena de Projecte Manhattan de l’olimpisme acabés com el veritable Projecte Manhattan, amb els Oppenheimer de torn tornant cada un a les seves càtedres acadèmiques una vegada complerta la missió encomanada.

Acebillo i el seu volcànic caràcter van estar allà abans, durant i, sobretot, després dels Jocs Olímpics, quan es va crear una societat pública, Barcelona Regional, que a la seva manera va ser la dipositària de tota aquella experiència, que va continuar augmentant al llarg dels anys fins al punt que, per posar-ne un exemple, quan anys després es va obrir un debat sobre l’ampliació de l’aeroport, l’administració que posava sobre la taula els informes i estudis més complets podia ser la municipal barcelonina.