Pasqual Maragall, el gran encisador

«Soc un modest barceloní que no havia somiat mai amb l’honor d’una càrrega tan rellevant», va assegurar Pasqual Maragall en la seva presa de possessió. Eren els temps en què es reconeixia la seva preparació tècnica, però se li retreia falta de lideratge. Malgrat tot, com conclouen Luis Mauri i Lluís Uría al llibre ‘La gota malaia’, va sorprendre a propis i estranys: «Al cap de dos o tres anys, el tímid, introvertit i insegur Pasqual portava les regnes i desprenia carisma pels quatre costats. Anava camí de convertir-se en un líder de masses i en un dels alcaldes més longeus de Barcelona».

La «Barcelona nostra! La gran encisera!» de l’oda de Joan Maragall havia sigut el detonant d’aquella transformació: l’alcalde es va fondre amb la ciutat, amb els seus carrers i places, i amb els ciutadans, amb qui va arribar a conviure als seus domicilis. Maragall va aprofitar el projecte olímpic per lligar-lo a una transformació profunda de les infraestructures de la capital catalana, obrir-la al mar, modernitzar-la i fer-la competitiva internacionalment. Aquell model d’èxit –els Jocs Olímpics del 92 com a pretext– va generar incomprensions entre la seva gent –el Govern central, governat també pels socialistes– i a la Generalitat del president Pujol, amb qui discrepava de la seva idea de Catalunya i Espanya.

Notícies relacionades

Derartu Tulu i Elana Meyer reviuen a Montjuïc el seu icònic gest antiapartheid a Barcelona-92

Multimèdia: ELS 92 DEL 92

La carrera cap a la cita olímpica va estar plena d’obstacles, però Maragall els va anar esquivant un a un: des de qüestions de fons, lligades als compromisos pressupostaris, fins a episodis que avui causen perplexitat, com la pugna entre l’ajuntament i la Generalitat i els hotelers de la ciutat que s’oposaven al pla municipal d’hotels (una carta de l’economia futura de la ciutat) o les crítiques nacionalistes al disseny del Cobi, la mascota olímpica de Javier Mariscal. En el rerefons s’entreveia un model de catalanisme regeneracionista, de matriu federal, que incomodava tant el pujolisme com sectors del PSOE.

El 25 de juliol del 1992, en el discurs inaugural dels Jocs, Maragall va evocar la seva visió de la cita olímpica. Va recordar l’Olimpíada Popular que en aquell Estadi de Montjuic s’havia truncat 56 anys abans: «El nom del president està gravat allà a dalt, a l’antiga porta de marató: es deia Lluís Companys». I va concretar el paper de la «ciutat oberta que és Barcelona». «Avui la nostra ciutat representa Catalunya, les 16 ciutats subseus, tot Espanya, l’ampli món iberoamericà i, molt especialment, Europa, la nostra nova gran pàtria». Memòria de futur.