El banquer que dirigia la cuina de les Olimpíades del 92

Randy Falco, directiu nord-americà d’NBC Sports, està desesperat. La seva cadena ha pagat més de 400 milions de dòlars pels drets de televisió dels Jocs per als Estats Units i sense els nois del Dream Team sap que l’audiència li donarà l’esquena. Falco demana ajuda a Pedro Fontana (Barcelona, 1952), director general d’Operacions del comitè organitzador de Barcelona-92. Fontana i l’executiu de l’NBC es desplacen fins a Le Méridien. «L’NBC era el nostre principal patrocinador. Ens vam reunir amb Magic Johnson, Michael Jordan i el llavors comissionat de l’NBA David Stern. Els vam convèncer acceptant que només desfilarien en la recta de l’estadi i sortint des del ‘set’ de l’NBC», recorda orgullós Fontana, 30 anys després d’aquell moment.

L’actual vicepresident de Banc Sabadell conversa amb EL PERIÓDICO al terrat del diari, a l’Hospitalet, des del qual es divisa l’anella olímpica. 

Salvar la desfilada de l’NBA va ser un dels reptes que Fontana va haver d’afrontar abans que comencessin els Jocs des de la seva posició com a director general d’Operacions del Comitè Olímpic Organitzador (COOB 92) i home de confiança de José Miguel Abad, conseller delegat del COOB 92. Fontana va ser el responsable de totes les àrees dels Jocs, com l’alimentació, el transport, la logística o la Vila Olímpica. Només quedaven fora del seu radar les finances (a càrrec de Josep Maria Vilá) o les proves esportives (dependents de Manuel Fonseca).

Ja en la competició, quan la planificació va deixar pas a l’acció, Fontana va pilotar el centre d’operacions, la cuina organitzativa de les Olimpíades, sempre enganxat a un mòbil Motorola. «Només teníem telèfon Abad i jo. Fèiem servir walkie-talkie», assenyala.

La llista d’envits a l’Espanya de fa tres dècades va incloure també muntar una cuina amb capacitat per servir 15.000 persones, 24 hores els set dies de la setmana. O contractar 600 autocars per traslladar 10.000 esportistes. «Cap empresa a Espanya els tenia. Va caldre agafar d’aquí i d’allà amb un concurs», recorda Fontana. Una part de la flota i dels seus conductors van arribar de l’estranger a una Barcelona on els serveis de navegació eren un bé gairebé de luxe.

«Venien xòfers de mig món, que es perdien per arribar a l’estadi de rugbi de la Foixarda. La solució va ser posar taxistes de la ciutat dins de les autobusos. Això no estava dins del pla director dels Jocs», diu fent broma el banquer, que té casa seva plena de records, inclòs el primer Cobi que es va fer en maqueta. «El va regalar a la meva filla María José, que havia nascut el 1989, la seva padrina, la dona de Miguel Giménez-Salinas, que era el director d’Imatge dels Jocs». 

Fontana havia arribat al COOB de la mà d’Abad el setembre del 1990. En aquell moment i després de desenvolupar la major part de la seva carrera en el que avui és el BBVA, Fontana treballava a NH Hoteles. «Me n’havia anat del BBVA enfadat perquè no em van nomenar director general. Abad, que va veure en mi un gestor de banca, és el cap que més m’ha cobert l’esquena. Mai ens vam deixar avassallar per l’entorn. Professionalment va ser l’etapa més divertida i apassionant que he viscut. Vaig fer coses que mai repetiré», evoca Fontana, «un esportista de butaca».

Abad i ell van reclutar un exèrcit de voluntaris d’or, els directius de grans empreses que van posar al capdavant de cada una de les unitats de l’organització. Van acceptar el lloc cobrant de les seves respectives companyies.

«¿Qui havia de dirigir l’estadi, el port o la Teixonera del tennis? Necessitàvem gestors però no els podíem fitxar per a dos mesos. Vam buscar els millors i vam demanar a les empreses que ens ens els deixessin. Van ser una vintena, tots de la confiança d’Abad, i no es va mirar el carnet polític de ningú», afirma.

Tres dècades després, el banquer contempla els Jocs utilitzant el mirall retrovisor del temps present i cada vegada li agrada més el que veu d’una competició que va ser rendible (va aconseguir uns ingressos de 1.176 milions i va fer front a unes despeses de 1.173 milions) i que va permetre que la ciutat absorbís inversions per 5.749 milions entre 1986 i 1993. Tres van ser les claus de l’èxit, segons Fontana: la planificació, la col·laboració entre les empreses i el sector públic, i l’alineació de les administracions (municipal, autonòmica i estatal). Sense oblidar ni els 34.000 voluntaris ni la sort. «Aquesta t’ha d’agafar treballant i era una loteria en què teníem tots els números», diu Fontana, que destaca que tampoc «hi va haver guerra de banderes. Es va parlar en quatre idiomes i rotant l’ordre», afirma emocionat al recordar que la gent «es va quedar a la ciutat i va participar de la festa» i del medaller espanyol (se’n van aconseguir 22). «Barcelona va canviar físicament i emocionalment, i va disparar l’autoestima».

Notícies relacionades

Derartu Tulu i Elana Meyer reviuen a Montjuïc el seu icònic gest antiapartheid a Barcelona-92

Multimèdia: ELS 92 DEL 92

Fontana tornaria a dir que sí al càrrec si l’hi oferissin avui, malgrat el desgast. Al seu fill Pedro, que havia nascut un any i mig abans, només el va veure una vegada despert entre el 24 de juliol i el 10 d’agost. «Amb prou feines dormia i fumava com un carreter, però tenia 40 anys», explica el vicepresident del Sabadell, que també va fer fora el velocista Ben Johnson de la Vila Olímpica per barallar-se amb un voluntari.  

Perquè va ser molt més important la part positiva, com l’agenda de contactes que va construir, sobretot en l’esfera política, que després li va ser molt útil. Ho admet amb els ulls il·luminats, com sempre que parla dels Jocs. «Vaig plorar diverses vegades i no soc gaire ploraner. Em vaig emocionar amb ‘Amigos para siempre’ a la clausura o amb el tret a l’arc d’Antonio Rebollo. Va ser com celebrar el teu aniversari, però no a casa teva, sinó en una ciutat que estava preparada per a 100.000 persones».