La postguerra enverinada a l’Iran

Mehdi Farid, d’uns 60 anys, va ser fins al 2023 funcionari públic iranià, però ara la seva aparença és molt diferent: vestit de blau marí, de presidiari, barba llarga i blanca, micròfon plantat davant i, sobretot, un fil de veu agut, espantat, que li surt més a desgrat seu que per convicció. "Em van donar una adreça d’IP, i a través d’ella em connectava als seus servidors i els passava informació", explica en una entrevista publicada per la televisió pública iraniana. Es tracta d’una cosa comuna a l’Iran: molts dels condemnats per espionatge són posats davant les càmeres en les seves confessions.

Segons les oenagés de drets humans, les confessions són en general forçades. "Jo els transmetia informació, i ells em van oferir diners, i un passaport per fugir de l’Iran", continua Farid a l’entrevista. Aquest funcionari va ser condemnat inicialment a deu anys de presó, segons Iran Human Rights. Però durant la guerra el seu cas ha sigut revisat, i dimecres passat va ser condemnat a mort i penjat. El seu crim: haver suposadament espiat per a Israel.

N’hi ha hagut més. Dimarts, un dia abans de la condemna de Farid, un altre home, Amir Ali Mirjafari, va ser penjat per haver presumptament "cremat una mesquita" durant les multitudinàries protestes del gener. Aquestes protestes van ser sufocades per la policia iraniana amb una brutalitat amb prou feines vista anteriorment a l’Iran. Les forces paramilitars de la República Islàmica van matar prop de 10.000 persones, gran part en els dos dies que es van registrar les mobilitzacions més massives.

Dijous, dos dies després del penjament de Mirjafari i un després del de Farid, un altre home va córrer la mateixa sort. Sultan Ali Shirzadi Fajr també va ser penjat per "treballar per a l’espionatge israelià". No han sigut els únics. Des de l’inici de la guerra, el 28 de febrer, l’Iran ha executat almenys 13 presoners polítics, en una clara acceleració de les seves condemnes a mort. Teheran, a més, ha detingut més de 3.500 persones en aquest temps, segons la mateixa oenagé. "Atesos els amplis talls d’internet i les estadístiques vagues proporcionades per les autoritats de la República de l’Iran, el nombre actual d’arrestos probablement és molt més gran", va assegurar aquesta setmana l’organització amb seu a Oslo. La majoria dels detinguts, per descomptat, estan acusats d’espionatge.

Por de més repressió

Molts temen ara que el final de la guerra sigui el moment en què Teheran decideixi passar comptes amb la seva població, castigada no només per les bombes israelianes i dels EUA, sinó per anys de protestes i repressió, a més d’una situació econòmica insostenible, amb una inflació desbocada.

"Aquesta repressió de fet ja hi és. Fa més d’un mes que un país de 90 milions no té internet. Però això és només una part. A moltes places, moltes carreteres, les milícies paramilitars Basijs –el grup de la Guàrdia Revolucionària encarregat de reprimir les protestes– ha establert punts de control amb vehicles armats. És més que probable que aquests controls es mantinguin, i que els iranians es vegin forçats a partir d’ara a viure en una espècie de llei marcial, encara amb la guerra acabada", diu Javier Gil Guerrero, expert a l’Iran i professor de la Universitat de Navarra.

Per a l’Iran, la situació no és nova: ja des del 2017, el país persa ha viscut gairebé anualment grans onades de protesta, sobretot per la nefasta situació econòmica, després de dècades de sancions econòmiques internacionals i, també, un règim extractiu que controla gran part de l’economia del país.

Les protestes més grans es van produir el 2022, amb el moviment de "Dona, Vida i Llibertat" organitzat després de la mort de Mahsa Amini, i el gener passat. Fins i tot si la guerra acabés ara i els EUA i l’Iran arribessin a un acord nuclear, l’economia continuaria en fallida. La possibilitat d’una altra onada de manifestacions –amb un Iran molt més feble que abans– continua sent molt real.

Notícies relacionades

Starmer s’aferra al càrrec malgrat la pressió pel cas Mandelson

Trump, insatisfet amb el pla de pau de tres fases de l’Iran

"Per això crec que el Govern està mantenint aquesta postura obstinada en les negociacions. Semblen ser conscients que qualsevol desenllaç que suposi un retorn a la situació prèvia, en la qual hi ha pau però es mantenen les sancions, és un atzucac. És allargar l’agonia del règim", assegura Gil Guerrero. Segons el parer de l’analista, per aquesta raó Teheran es mostra ferma amb el bloqueig nord-americà d’Ormuz, i amb el seu rebuig d’entregar els 440 quilos d’urani altament enriquit.

"Perquè no poden permetre’s que el final d’aquesta guerra sigui tornar a la situació prèvia. Si les sancions econòmiques segueixen, llavors ells es mantenen en aquest atzucac, amb protestes socials que continuaran i amb l’enfonsament econòmic que mantindrà la seva marxa inexorable", acaba assenyalant l’expert.