Una fortalesa que dificulta l’ofensiva terrestre

Les guerres se sap com comencen, però mai com acaben. I només cinc dies després que els EUA i Israel llancessin la seva agressió militar contra l’Iran, la retòrica a Washington comença a canviar al veure com el règim iranià no s’enfonsava d’entrada després de l’assassinat del seu líder suprem o constatar els elevats costos que Teheran ha imposat amb la seva contundent resposta, particularment a les riques monarquies àrabs del Golf i els mercats energètics. L’objectiu del canvi de règim a l’Iran ha passat a un segon pla en la narrativa oficial però, alhora, la Casa Blanca ja no descarta l’enviament de tropes terrestres a l’Iran. Un escenari, com a mínim, temerari. No només per les experiències recents a l’Iraq i l’Afganistan, sinó per la mateixa geografia iraniana que, a ulls dels experts, fa del país una fortalesa gairebé inexpugnable.

L’Iran és quatre vegades més gran que l’Iraq, amb una superfície que triplica la d’Espanya, i una població de 88 milions de persones. Però més enllà de la seva vasta extensió, és la seva geografia la que ha protegit històricament el país de les invasions estrangeres. Comptades i no massa duradores, tot i que algunes amb conseqüències indelebles, com la conquesta arabo-islàmica del segle VII. Imponents serralades discorren en paral·lel a moltes de les seves fronteres, mentre deserts inhòspits ocupen bona part de l’interior, flanquejats per muntanyes una mica més baixes.

A la seva sortida septentrional al golf Pèrsic predominen els aiguamolls i les valls inundables. "Això significa que si un vol envair i ocupar l’Iran, haurà de lluitar en terrenys pantanosos, muntanyes i deserts o fer un desembarcament amfibi per enfrontar-se després al mateix", escriu el britànic Tim Marshall a El poder de la geografía. "En el seu conjunt, aquest terreny és un obstacle formidable".

De moment no hi ha cap evidència del fet que el Pentàgon hagi traslladat a la regió divisions mecanitzades, forces expedicionàries de la infanteria o batallons aerotransportats, la classe de forces que es requeririen per a una invasió terrestre. L’ofensiva es deslliura fins ara des de l’aire i des del mar, però dilluns tant el secretari de Defensa, Pete Hegseth, com Donald Trump van obrir la porta a un possible desplegament de tropes terrestres. "A mi no em tremola el pols quan es tracta de tropes sobre el terreny. Tots els presidents diuen ‘no hi haurà tropes sobre el terreny’. Jo no", va dir Trump en una entrevista a The New York Post.

¿Forces especials?

Això no significa que Washington enviï els 500.000 soldats que com a mínim es necessitarien per envair l’Iran i ocupar el país, segons va concloure el 2009 un estudi de la Corporació Rand citat amb freqüència. Podria limitar-se a l’enviament de forces especials, una eina gairebé indispensable si vol destruir els arsenals de míssils iranians i els seus centres de producció, un dels objectius fixats per la Casa Blanca. Moltes d’aquestes capacitats estan amagades en sitges subterrànies. "Assolir aquests objectius sense tropes sobre el terreny és en aquests moments pura fantasia", ha dit a The Independent el veterà de la guerra de l’Iraq Naveed Shah.

Topogràficament, l’Iran és molt més complicat per a qualsevol exèrcit que la seva veïna Iraq, on predominen les valls fluvials i els deserts plans. El nord del país, on es troba la capital, Teheran, està protegit per la serralada d’Elburz, que s’estén al llarg de 600 quilòmetres com una muralla des de les fronteres de Turquia i l’Azerbaidjan al nord-oest fins al mar Caspi amb altures superiores als 3.000 metres.

Tan complicat o més és l’oest del país, des d’on presumiblement partiria una invasió nord-americana per la seva proximitat a l’Iraq, Kuwait i el golf Pèrsic. Des de les regions kurdes del nord-oest fins a l’estret d’Ormuz, tota aquesta frontera està protegida pels Zagros, una serralada de més de 1.500 quilòmetres de longitud i pics de fins a 4.400 metres. "Els seus passos muntanyosos són estrets i fàcilment defensables", afirma en una anàlisi Iran War Updates. L’únic eix viable per a grans formacions blindades des de l’Iraq a l’Iran travessa les planures del Khuzestan, "un estret corredor que ràpidament s’eleva cap als estreps de la serralada de Zagros, i canalitza els atacants per unes rutes previsibles en les quals els defensors poden concentrar la seva potència de foc".

Aquesta és la ruta que va utilitzar Saddam Hussein per envair l’Iran el 1980, tot i que les seves tropes només van avançar unes desenes de quilòmetres en territori iranià. Menys versemblant és que pugui intentar-ho des de l’est. Ni des de l’Afganistan, on governen els talibans, ni des del Pakistan, que ha condemnat l’assassinat del líder suprem Ali Khamenei i observa amb recels l’acostament de Washington a l’Índia.

Notícies relacionades

Unió de Pagesos protesta avui a Barcelona contra la pujada del gasoil

El Govern planeja rebaixes fiscals per a agricultors i transportistes

Tot això suggereix que serà difícil que els EUA puguin aconseguir els objectius que s’han marcat a la seva campanya militar. Des del canvi de règim fins a la completa destrucció de l’arsenal de míssils iranians o de les seves instal·lacions nuclears, de moment civils. Trump compte amb el fet que els iranians s’aixecaran contra el seu govern teocràtic a mesura que les seves estructures es vagin erosionant i és de presumir que, mentrestant, miri de cooptar algunes de les minories del país –algunes d’aquestes secessionistes– perquè s’afegeixin a un potencial aixecament.

Està clar que, només amb bombardejos, els canvis de règim rarament es materialitzen. "Al llarg de més d’un segle de guerres, destaca un patró: cap règim en la història moderna ha caigut únicament per ser bombardejat des de l’aire", escriu a X el politòleg de la Universitat de Chicagob Robert Pape. "Les ciutats cremen. La infraestructura s’esfondra. Els líders són atacats. Però el poder polític sobreviu".