Gas asfixiant, bombes de dispersió i mines antipersona

La pitjor decisió de la seva biografia no la va prendre Serhí Tarnaovsky durant la seva vida civil d’empresari de la fusta, sinó en la guerra com a cap d’un pilot de paracaigudistes ucraïnesos. En una plana de Soledar, al front, li va semblar que anava amb els seus homes massa al descobert, i va decidir que seria més segur avançar amagats en un camp de gira-sols. Una mina de les moltes amb què els russos havien fet la seva particular sembra li va arrencar mitja cama dreta. D’altres iguals es van acarnissar amb els seus companys.

Els combatents ucraïnesos han posat malnoms diversos a aquesta trampa explosiva. El més estès és papallona. Es tracta d’una PFM-1 soviètica. Escampada a centenars des d’un helicòpter o pel tret d’un obús, planeja fins a dipositar-se al terra. Al camp és fàcil confondre-la; per alguna cosa l’anomenen també la fulla. És també una de les armes majoritàriament prohibides al món que fan estralls en aquest conflicte, tàctiques com l’asfíxia amb gas sufocant, l’ocupació del qual, potser algun dia, investigui un tribunal internacional, si per quan acabi la guerra d’Ucraïna la descomposició del Dret Internacional Humanitari ho permet.

Des que va començar la invasió a gran escala d’Ucraïna, la Convenció d’Otawa sobre Prohibició de Mines Antipersona, subscrita per 162 estats, perd signants. Ja són a la porta de sortida Estònia, Lituània, Letònia, Polònia i Finlàndia, que esperen els preceptius sis mesos després de la seva denúncia del tractat. No és casual que aquests cinc països tinguin frontera amb territori rus, i siguin part també de l’Europa que més amenaçada se sent. El govern de Volodímir Zelenski també ha considerat sortir, però les regles de la Convenció no permeten a un estat abandonar-la si està en guerra. De moment, Ucraïna suspèn parcialment la seva aplicació. Rússia ho té més fàcil: no va firmar el tractat, com tampoc els Estats Units, Israel, la Xina, l’Índia, el Pakistan, Cuba o Corea del Nord.

Per a la resta de la comunitat internacional, aquesta arma té escàs valor militar, ja que els exèrcits les poden esquivar o neutralitzar, però "maten o mutilen centenars de persones cada setmana, majoritàriament civils innocents i indefensos i especialment nens". No se sap del cert quants d’aquests mortífers instruments estan escampats en 1.500 quilòmetres de front ucraïnès. A l’agost, el cap de planificació del programa contra les mines de l’ONU, Paul Heslop, va calcular que en són més d’un milió.

Episodis de crueltat

Malgrat que la seva principal virtualitat és estar amagades, l’ús de les mines en la guerra d’Ucraïna és més evident que el del gas. Aquest de fet, d’un dels episodis de crueltat menys divulgats. El seu protagonista és un producte que abunda als arsenals russos, s’anomena cloropicrina. És un vell conegut de la guerra, ja que es va utilitzar profusament aquest compost químic contra les trinxeres en la primera conflagració mundial. En temps de pau, i en altes concentracions, serveix com a insecticida. Inhalat pels éssers humans, els provoca una intensa irritació. Forma part del catàleg d’armes químiques i, com a tals, està prohibida per la Convenció de les Armes Químiques, de la qual Rússia és país signant.

La cloropicrina desprèn un gas pebre superlatiu que pot obtenir-se de certs plaguicides agrícoles. Amb ell, al front del Donbass, els russos han intentat pal·liar la inexpugnabilitat de les defenses ucraïneses. Gassejant, han fet sortir a camp obert als defensors, per aniquilar-los una vegada desproveïts de la protecció dels seus túnels i parapets. L’exèrcit rus ha negat repetidament haver recorregut a aquesta arma prohibida. Han dit el contrari els serveis d’intel·ligència exterior neerlandesos i alemanys; i després, els nord-americans. L’acusació europea parla de drons llançant ampolles i granades de cloropìcrina sobre les trinxeres ucraïneses.

Notícies relacionades

Mèxic parla de normalitat de cara al Mundial de futbol

Macron qualifica de "responsable" la dimissió de la presidenta del Louvre

És més complicat el seguiment de l’ús de les bombes de dispersió. Els observadors militars occidentals han assenyalat l’ús sistemàtic per Rússia de munició 9N235, que nodreix les bombes de dispersió llançades sobre zones civils en aquests quatre anys, últimament per drons Geran-2, però també amb un míssil o una bomba aèria. La més potent documentada és la que respon a les sigles soviètiques RBK-500, l’ús del qual ha seguit amb atenció la intel·ligència britànica. És una arma tremenda, que desprèn a l’obrir-se 268 bombes més.

Són 120 els països que han prohibit aquesta arma de saturació. No són en la llista ni Rússia ni Ucraïna, ni els EUA, que han subministrat a Kíiv lots per a la seva defensa. El seu ús s’ha reportat a Donetsk, en la batalla d’Avdíivka i a Butxa.