El Govern de Cuba prepara un pla per resistir el setge dels EUA

"Serà millor enfonsar-nos a la mar/ abans que trair la glòria que s’ha viscut". La cançó de Pablo Milanés és de 1988, prèvia al seu profund desencant. Llavors comunicava un sentit comú en els discursos de Fidel Castro d’aquell any que començava a naufragar l’anomenat camp socialista: si la Unió Soviètica caigués i tot al voltant s’enfonsés, la mort seria preferible a la rendició. Gairebé quatre dècades després, l’ensorrament no ha sigut soviètic, sinó veneçolà, i un hereu sense llustre del cognom Castro, el president Miguel Díaz-Canel, va evocar el comandant d’aquells dies per comunicar la determinació de l’elit de "resistir" les mesures adoptades per l’Administració de Donald Trump de sufocació petroliera que no han fet més que agreujar dolorosament la situació interna.

La repetició de les mateixes crides a la resiliència en unes condicions desconegudes sembla augurar un rotund fracàs. La societat cubana del present no és la dels anys enrere. Abans que no col·lapsés el bloc soviètic hi havia una relativa estabilitat econòmica: funcionaven escoles i hospitals, eren desconegudes les escenes d’extrema pobresa i mendicitat, no hi havia talls de llum ni escombraries acumulades als carrers. Tampoc captaires. El transport era un problema, i ho era també l’estructura institucional, amb el seu partit únic, el comunista. La productivitat era baixa però Moscou sempre estava a punt per evitar el desori.

El 1991 es va confirmar la predicció de Fidel: l’URSS va deixar d’existir. El seu líder va instar a passar la prova dels temps durs i va invocar la Protesta de Baraguá, quan un reduït grup de cubans representats per Antonio Maceo van expressar el rebuig dels termes de la pau entre Espanya i els Estats Units després de la guerra de finals del segle XIX perquè no incloïa la independència de l’illa que havia motivat la insurrecció de 1868. "Si hem de tornar a viure els anys del 68, ¡tornarem a viure els anys del 68!; si hem de viure els anys del 95, ¡tornarem a viure els anys del 95!; si hem de tornar a viure els anys de la Sierra Maestra, ¡tornarem a viure els anys de la Sierra Maestra!". En l’adversitat absoluta "buscarem formes, inventarem formes, buscarem recursos". Perquè "sense honor, sense decòrum, sense independència i sense dignitat no és res un poble, no importa la vida d’un poble". Per tant, "¡si hem de morir tots els del Comitè Central, ¡morirem tots i no serem per això més dèbils!". I llavors el castrisme va apel·lar a tres mesures convergents que van començar a trencar l’homogeneïtat social: d’una banda, l’aposta pel turisme extern i l’ús del dòlar es van accelerar. De l’altra, va començar l’anomenat "període especial en temps de pau", una dècada d’enormes restriccions.

La xifra de la dissort

Va sorgir de boca de Fidel l’anomenada "opció zero", un escenari hipotètic en què la societat s’havia d’organitzar sobre la base de la falta de subministraments essencials per poder funcionar. Díaz-Canel va portar a col·lació aquella xifra i les noves generacions es van glaçar al Carib. El zero es relaciona amb un racionament extrem, carretes, cavalls, carbó vegetal per cuinar i ús massiu de bicicletes.

Durant el "període especial" Cuba va tenir apagades de fins a 16 hores. Va arribar a perdre un terç del PIB només entreels anys 1991 i 1994. Els cubans no solament es van aprimar per falta de calories. Es va polvoritzar la confiança en el futur venturós promès el 1959. Aquell any va tenir lloc una protesta de proporcions, "el maleconazo", i el mateix Fidel es va posar al capdavant de les mesures per neutralitzar-la. Van ser dies desoladors. Va aparèixer la neuropatia òptica que va afectar milers de persones que no rebien vitamina B. Va florir el mercat negre i una màfia associada a sectors de l’Estat. Una dècada més tard, l’illa havia recuperat una part de la fisonomia anterior gràcies al subministrament petrolier de Veneçuela.

Repetició impossible

Notícies relacionades

Israel mata almenys 11 palestins en diferents punts de Gaza en un dia

Demolició

"Viurem temps difícils", va reconèixer l’actual president. El PIB cubà ha caigut 15 punts entre el 2020 i el 2025, per una combinació de factors: les pèssimes decisions econòmiques preses pel Govern i la fustigació de Washington. El "gairebé zero" ja s’ha convertit en realitat. Hotels i carrers buits. Un aeroport buit. Buides les il·lusions i els estómacs. I el que ve és més desesperant per als descendents d’aquells que van travessar el "període especial" i ja no tenen res en comú amb pares i avis que es deien entre ells "companys". Tampoc canten aquella cançó de Milanés. L’emergència alimentària i les noves apagades, la falta de mobilitat i una creixent inseguretat urbana, porten a un carreró en què l’única sortida que entreveu un sector dels disconformes o tips té el color taronja dels cabells de Donald Trump, el jactanciós profeta de la "caiguda".

A una part dels homes i dones educats en la tradició intransigent els costa acceptar aquesta realitat: ja no els importa una eventual revenja de la Florida anticastrista sobre seu.