El fracàs d’oligarques i autòcrates

Els pirates del Carib atacaven per sorpresa, capturaven el capità, prenien el control de la nau i després s’emportaven el botí a l’illa del tresor. Un procedir que recorda al que ve fent Donald Trump amb Veneçuela, tot i que amb una excepció. No toca a la resta d’oficials de la nau, tot i que els manté amb la soga al coll. Tot indica que l’estratègia del president dels EUA és utilitzar la presidenta interina, Delcy Rodríguez, de mur de contenció davant tota temptativa de motí, resistència armada chavista, el que desestabilitzaria encara més el país i podria forçar l’entrada de tropes nord-americanes. És una de les raons del descart de María Corina Machado, odiada pels fidels al règim.

La pregunta és si Rodríguez té la capacitat de controlar les faccions del chavisme, dins i fora de l’Exèrcit. Si Trump aconsegueix governar el país sense sobresalts des de Washington, com presumeix, Veneçuela haurà perdut la seva sobirania i el chavisme haurà arribat a la fi, després d’un quart de segle al poder.

Arribats a aquest punt val fer un cop d’ull a l’ocorregut les últimes dècades al país caribeny, entre oligarques i autòcrates. Després de la caiguda del dictador Marcos Pérez el 1958, Veneçuela va viure 30 anys d’estabilitat política en una regió de cops d’Estat i revolucions. Aquell any, els dos principals partits democràtics en aquella època, Acción Democrática i Copei, van firmar el Pacte del Punto Fijo, acord per alternar-se en el poder sense perdre privilegis. Una època daurada gràcies al petroli, però de corrupció i malbaratament.

El primer avís va arribar el 1989 amb el Caracazo, la rebel·lió contra la política d’austeritat de Carlos Andrés Pérez. Tres anys més tard, el comandant Hugo Chávez va liderar sense èxit un intent colpista. Va ser condemnat a 15 anys de presó, però va ser indultat i només en va complir dos per després ser elegit president i redactar una nova Constitució. Va coincidir amb l’alça dels preus del petroli.

Al davant va tenir una oposició molt hostil que va intentar sense èxit fer-lo fora del poder el 2002. Chávez es va tornar més desconfiat i autoritari. Va purgar l’Exèrcit i es va aliar amb Fidel Castro. Amb les arques de l’Estat plenes, va eliminar l’analfabetisme i va omplir les zones empobrides de centres de salut assistits per metges cubans. Com a pagament, Cuba rebia petroli.

Notícies relacionades

Costa i Ribera reivindiquen la defensa del dret internacional

L’Iran amenaça d’"eliminar" Trump i "expandir" la guerra

Chávez va guanyar les quartes eleccions presidencials en què va competir abans de la seva mort el 2013. Va deixar un país dividit i en mans de Nicolás Maduro, el seu fidel vicepresident. Des del 2013 fins al 2021, l’economia va caure un 80%. Hiperinflació, talls d’energia, escassetat d’aliments i de gasolina. Tot fruit de la pèssima gestió i corrupció del Govern, de les sancions imposades pels EUA i els seus aliats. S’hi va sumar després la pandèmia i la caiguda dels preus del cru.

Maduro va reprimir diverses revoltes populars amb desenes de morts i va omplir les presons de presos polítics. I van arribar les eleccions del 2018, fraudulentes segons l’oposició. Es va posar en marxa l’operació Juan Guaidó, que el 2019 es va autoproclamar president interí del país amb el suport dels EUA i la UE. Va fracassar. En els comicis de l’any passat Maduro es va proclamar vencedor, malgrat que l’oposició va mostrar actes electorals que indicaven la victòria folgada d’Edmundo González. Però això a Trump poc li importa. Ja ha deixat clares les seves intencions. Apoderar-se del gran botí, del petroli i de l’Arco Minero de l’Orinoco, una gran reserva de minerals cobejats per Silicon Valley i la indústria armamentístiques, a més de fer fora del pati del darrere la Xina i Rússia. Tot ben calculat. Impecable.