Refugiats a la frontera

Un munt de barracons de làmina i fusta es despengen per un precipici. Es tracta de Veneçuela, però no del país, sinó una afavelada barriada als afores de la ciutat fronterera colombiana de Cúcuta, batejada així perquè la van formar desenes de famílies veneçolanes que en els últims anys es van escapar de la misèria i la persecució. "La meva filla té asma, perquè nounada l’havia de treure de matinada amb el fred per fer la fila a comprar coses", recorda Ciliana Suárez amb els ulls entelats. S’alimentava durant setmanes de sucs per deixar-los als seus fills alguna cosa de menjar, com papaia cuinada, "perquè tinguessin alguna cosa calenta l’estómac".

"Allà no podíem parlar amb llibertat, perquè ens maten els nostres fills, se’ls emporten", diu. Per això prohibia al seu fill gran sortir de casa. "És trist que un altre país vingui a salvar-nos i em fa pena (Nicolás) Maduro, perquè és un ésser humà, però no va ser bon president, ens va deixar morir de gana i ens va atacar", sentencia. Al seu cobert de llauna, almenys, té ara llum i aigua, tot i que per aquests carrerons enfangats tampoc deixa sortir el seu fill a partir de certa hora.

"Aquí hi ha molt sicariato, molta matadera. Si vas amb motocicleta nova, et maten per robar-te-la. O et disparen, si et confonen amb un altre", assegura Yolimar Rojas rere les reixes de la seva porta. En l’assentament, a tan sols quatre quilòmetres del pont fronterer Simón Bolívar, expliquen que opera el Tren de Aragua, el grup criminal originari de Veneçuela que s’ha estès per tot el continent i que el mateix Donald Trump va esmentar en la primera roda de premsa després de la captura de Maduro com un dels motius de la seva ofensiva.

Tot i que la Yolimar també va sortir per l’apressant necessitat, s’oposa a l’atac. "Em fa mal el que està passant al meu país, perquè no és just que un president dels Estats Units danyi la pau de tants veneçolans, deixant mares sense els seus fills", diu la jove exmilitar. Fa cinc anys que és a Colòmbia i encara no ha trobat feina. "Aquí ens discriminen molt. Per a la gent, les dones som totes putes que venim a treure’ls els marits i els homes tots lladres", es queixa. El seu marit és paleta i amb poquets estalvis van poder aixecar-se unes parets de maó i tova.

A Cúcuta, una quarta part dels seus 800.000 habitants són veneçolans, que, com més de tres milions, van creuar el país veí a la recerca de tranquil·litat i una oportunitat que en comptats casos va arribar. Els que es van enfilar per aquest barranc d’infrahabitatges, paradoxalment dins d’un suburbi anomenat La Esperanza, pateixen gairebé la mateixa inseguretat i marginació que a Veneçuela. "Però aquí s’està una mica millor. Almenys els nens estudien i podem anar al metge", valora una altra veïna, molt agraïda amb Trump "per alliberar el poble veneçolà".

"M’agradaria tornar, però cal esperar com s’acomoda tot, qui es queda al comandament, quin paper assumeixen les Forces (Armades)", assegura la Jennifer, amb una visió impròpia dels seus 26 anys. Va ser integrant de Primer Justícia, partit opositor, en l’extraradi de Caracas i es va allistar a l’Exèrcit, del qual va haver de desertar quan va néixer la seva segona filla, la nena que carrega en braços, perquè ja no li arribava amb un irrisori sou que al canvi del dòlar paral·lel es convertia en centaus.

Militars contra col·lectius

Notícies relacionades

Zelenski: «Donin-nos un parell de mesos d’alto el foc i organitzarem unes eleccions»

Andreu i els arxius del cas Epstein, una altra prova de foc (¿la definitiva?) per a la monarquia britànica

Per a ella hi haurà una disputa de poder entre els militars i els col·lectius, grups chavistes armats que en moments de tensió com aquest han pres els carrers. Les Forces Armades, encapçalades per Vladimir Padrino López, s’han mantingut fidels a les ordres del Govern, en aquests moments, de Delcy Rodríguez, que ja s’ha mostrat disposada a "treballar conjuntament" amb els Estats Units. Els col·lectius, controlats per Diosdado Cabello, que aquests dies ha aparegut juntament amb aquests civils enfusellats, han tret múscul en defensa del procés bolivarià fins a les seves últimes conseqüències.

"Trump hauria de bombardejar els col·lectius, aquests són els que han portat el caos. Fins que no acabi, no hi haurà transició", considera la Jennifer. Va fugir amb la seva cosina quan la van amenaçar de mort per ser candidata opositora a regidora. Un altre col·lega del partit va ser empresonat i el van assassinar. "Fins que no netegin tota aquesta bola de chavistes, els tanquin tots, hi ha molt perill", afegeix. Un terrabastall metàl·lic talla la conversa. La seva cosina li ha tirat una pedra sobre el sostre de làmina perquè deixi de parlar. I demana que es canviï el seu nom. La por, la gana, el fang... Mai es fuig del tot de Veneçuela. Molt menys de la pena, com la de la Ciliana: "Allà plorava pels meus fills, per veure’ls emmalaltir. Aquí ploro per tornar".