Sami Naïr, politòleg francoalgerià: "França s’ha convertit en un país sense projecte i sense esperança"

El politòleg francoalgerià analitza per a EL PERIÓDICO l’actual crisi política que viu el país i el recent canvi en el Govern després del vot de confiança fracassat de François Bayrou.

Sami Naïr, politòleg francoalgerià: "França s’ha convertit en un país sense projecte i sense esperança"
3
Es llegeix en minuts

En una mica més d’un any França ha viscut una dissolució de l’Assemblea Nacional i un fallit vot de confiança. Segons vostè, les dues estratègies han sigut actes suïcides. ¿Per què?

El principal suïcidi és el de Bayrou. Ha posat el seu cap sota la guillotina, perquè sabia que perdria. No estic del tot segur que Bayrou hagi renunciat a presentar-se en les pròximes presidencials. Ell sabia que al desembre no podria aconseguir el suport de l’extrema dreta ni de l’esquerra, i va preferir llavors que el vaixell s’enfonsés per, probablement, presentar-se a les pròximes eleccions presidencials. Tot i que el cop que ha rebut aquesta setmana ha sigut tremend.

Macron ha confiat el càrrec de primer ministre a Sébastien Lecornu. ¿Creu que ell serà capaç de treure França d’aquesta crisi política o aquesta situació va més enllà d’un personatge?

No es tracta d’un personatge polític. Sébastien Lecornu és un secretari de Macron. És un tipus que no té cap projecció, ni política, ni intel·lectual ni electoral al país. És una elecció molt dolenta des del punt de vista estrictament electoral. Novament, Macron s’ha elegit ell mateix per dirigir el palau de Matignon. Des del 2017, Macron s’ha comportat no només com a president, sinó també com a primer ministre. És a dir, el problema de la crisi és Macron. No té projecte, no vol acceptar el veredicte dels electors i desgraciadament no té el suport de la població.

¿Hi ha una falta de lideratge al país, llavors?

No crec en els homes que arriben per salvar-nos. La desgràcia és que a França no hem tingut ni un partit ni un polític que pugui tenir una visió capaç de proposar un gran projecte. França s’ha convertit no només en un país en crisi econòmica, sinó en una cosa molt més greu, en un país sense projecte i sense esperança.

¿Ni tan sols Charles de Gaulle?

¡Ah! De Gaulle és una altra cosa (rialles). Quan el 1970 va dir que creia que el millor era suprimir el Senat, perquè només servia per rebre diners públics i constituir feudalitats, va amenaçar d’anar-se’n i se’n va anar. No he vist cap altre polític fer el mateix fins ara. He treballat molt a prop de Mitterrand i no es pot comparar. De Gaulle no crec que fos la solució, però almenys era un polític honest.

Més que una crisi política, sembla que ens trobem davant una crisi de règim.

Molts parlen, amb tota la raó, d’una crisi de règim. En els 2000 es va produir un error tremend amb el canvi del sistema electoral. Abans teníem un president elegit per a set anys, que quan hi havia una majoria legislativa de cinc anys, el cap d’Estat tenia l’obligació d’escollir la força més votada i crear una cohabitació.

Notícies relacionades

La crisi econòmica i els pressupostos han sigut el motiu de la caiguda de Bayrou, que, no obstant, va assenyalar que la situació del país es deu a 50 anys de mala gestió. ¿Què en pensa vostè?

Bayrou té una gran responsabilitat també en això, perquè en els últims 40 anys ha recolzat totes les polítiques del seu grup polític de dretes. Tot i que la realitat és molt més complexa. Abans de l’any 2000, abans de l’aplicació del tractat de Maastricht, el sistema de França funcionava molt bé. El país no tenia deute i era la segona potència europea. Després de la posada en marxa de la política d’estabilitat, França ha entrat en una crisi excepcional del finançament de l’Estat, perquè aquests finançaments són incompatibles amb la lògica europea, una lògica neoliberal, que consisteix a reduir sistemàticament les inversions de l’Estat en els serveis públics. Llavors, ¿com es pot parlar de la despesa de l’Estat quan l’Estat no té el control del pressupost, perquè pertany a la Comissió Europea?