França, atrapada entre el deute i la inestabilitat política

El veí del nord està sotmès a una inestabilitat política difícil de sostenir. La vida mitjana d’un primer ministre gal es mesura en mesos: en ordre temporal invers, nou per a François Bayrou; tres per a Michel Barnier; set per a Gabriel Attal; 20 per a Élisabeth Borne. L’acabat de nomenar Sébastien Lecornu no hauria de desembalar les caixes del seu nou despatx, perquè només els seus l’estimen a l’Assemblea Nacional.

El president de la República, Emmanuel Macron, ha proposat set caps de Govern al llarg dels seus vuit anys a l’Elisi. Espanya n’ha tingut un de sol en aquest mateix període, Pedro Sánchez, amb un Parlament igual o més dividit que el francès.

¿Què està portant el país gal a la neurosi política?

Ferida autoinfligida

Es tracta, en gran manera, d’una ferida autoinfligida de Macron. En les eleccions europees de juny del 2024, el seu partit va treure uns molt mals resultats i la ultradreta de Marine Le Pen va arrasar. Ell va intentar fer com Pedro Sánchez un any abans, prendre la iniciativa política i mirar de donar un cop d’efecte convocant per sorpresa noves eleccions, apunta Guillermo Fernández Vázquez, doctor en ciència política i professor a la Universitat Carles III de Madrid. Donar la veu a les masses perquè decidissin si volien els ultradretans o ell en el Govern. No va sortir del tot bé.

La dreta clàssica francesa, Els Republicans, el partit de Charles de Gaulle, va implosionar, dividida entre els que volien aliar-se amb la ultradreta de Le Pen i el seu candidat a primer ministre, Jordan Bardella, i els que no. El president d’Els Republicans, Éric Ciotti, es va arribar a tancar a la seu perquè no l’expulsessin els seus propis companys.

L’Assemblea Nacional es va polvoritzar en 12 partits amb forces equivalents. Hi havia tres grups ideològics gairebé simètrics en escons: la ultradreta d’Agrupament Nacional; els centristes (formats pels liberals d’Horitzons i Moviment Demòcrata, els de Renaixement de Macron i els Republicans tradicionals) i una coalició de centreesquerra i esquerra radical, formada a marxes forçades per als comicis (el Nou Front Popular).

"Macron és com un diabètic que continua prenent dolços. L’oposició l’acusa de fer política superba. El Nou Front Popular va ser el que més vots va obtenir en les eleccions, però Macron va rebutjar proposar com a primer ministre cap dels candidats dels partits que el componen: ni dels socialistes, ni dels ecologistes ni una candidata de consens que li van proposar, Lucie Castets", explica el professor. "Va nomenar un home de la dreta tradicional, Michel Barnier. Els grups d’esquerra ho van veure com una provocació i una traïció de Macron al "pacte republicà" [cordó sanitari a la ultradreta organitzat amb l’esquerra per frenar els de Le Pen] segellat en les eleccions".

Als tres mesos cau Barnier, després de proposar un pressupost d’austeritat per frenar el deute públic (113% del PIB) i el dèficit (5,8%, gairebé el doble del 3% permès per la UE). El següent, Bayrou, insisteix a presentar uns comptes de retallades tot i saber que no comptarà amb el suport de la cambra. "No és només un error de Macron, és que el bloc central no ha pres consciència que no és el majoritari al Parlament ni a la societat", analitza Fernández, també autor de Qué hacer con la extrema derecha en Europa. El caso del Frente Nacional (Lengua de Trapo)". Ni la ultradreta ni el bloc d’esquerra volen imposar més retallades mentre no s’apugin els impostos als més rics. Al cap i a la fi, Macron porta amb receptes liberals des del 2017 i el país no ha trobat l’oremus. "Ho presenta tot com que no hi ha alternativa, però no té la cintura per pactar".

La política explosiva solia ser cosa dels italians. El país de la bota ha tingut més de seixanta governs en les seves vuit dècades de democràcia. Alguns primers ministres també duraven mesos. Ara és cosa dels francesos.

La ironia és que el sistema de la Cinquena República va ser modificat l’any 2000, precisament, per mirar d’evitar la inestabilitat. Es va reduir el mandat del president de set a cinc anys, per sincronitzar-lo amb les eleccions a l’Assemblea Nacional i evitar les disfuncions de l’anomenada "cohabitació", en la qual el color polític del cap d’Estat i de Govern no coincideixen. Aquelles complicacions de la cohabitació semblen un mal menor comparades amb l’actual paràlisi política.

El mal econòmic

Però una altra malaltia corroeix la Cinquena República: el mal econòmic. A França es parla del "sorpasso de la vergonya". Aquesta mateixa setmana, la prima de risc del deute gal (que la compara amb l’alemanya, considerada la més fiable) ha superat per moments la italiana, la grega o l’espanyola. És la primera vegada que passa en la història, tret d’una ocasió puntual el 1998. Un dels mites fundacionals de la política econòmica europea, la fiabilitat de França, es posa en entredit als mercats.

Els macronistes proposen retallades de 40.000 milions d’euros, mentre es mantenen les retallades d’impostos, rebutgen apujar taxes als més rics i s’insisteix a arribar al 5% del PIB de despesa en Defensa. I hi ha una pinça entre esquerra i extrema dreta, que s’hi oposen, perquè saben que la seva base no vol retallades sinó suport estatal, del camp a la ciutat.

Durant aquests últims anys han estat marcats per moviments durs de protestes als carrers, especialment el dels Armilles Grogues, de caire rural, que va paralitzar el país el 2018.

Ara, l’esquerra radical de Jean-Luc Mélenchon està mirant de replicar una cosa similar als carrers contra l’obstinació de Macron. Aquesta setmana, hi ha hagut disturbis per tot el país, coincidint amb el nomenament com a nou primer ministre de Sébastien Lecornu, un macronista: bloquejos de carreteres, incendis i xocs amb la policia, amb més de 300 detinguts.

Notícies relacionades

Bolsonaro serà condemnat al Brasil per temptativa de cop d’Estat

L’Eurocambra recolza trencar les relacions comercials amb l’Estat hebreu

"França és com un pacient que té diverses patologies. Quan intenta curar-ne una, se li agreuja l’altra, perquè no les pot tractar totes alhora", conclou Fernández. "No sé si és el malalt més malalt de la UE, però sí que el que està malalt és el mateix sistema polític de la Cinquena República a França [de 1958]".

I ara, ¿què? El més probable és que la sagnia només s’acabi amb les eleccions presidencials del 2027. Macron, de professió banquer, volia fer de França una start-up nation, fomentar la iniciativa privada, reduir impostos, controlar la despesa pública. No ho ha aconseguit, en part per la seva incapacitat crònica per pactar. Únicament un nou president pot portar el que ell no ha sigut capaç d’aconseguir: estabilitat política i depuració econòmica. En principi, aquesta no serà Marine Le Pen, ja que no es pot presentar després de la seva inhabilitació per desviació de fons públics i tret de sorpresa en l’apel·lació. Jordan Bardella, el seu delfí, no sembla concitar els mateixos suports. Més enllà no hi ha ningú a la vista, de moment.