L’antisemitisme com a arma

Al principi, sincerament, vaig pensar que es tractava d’un brindis al sol. La idea mateixa de la desproporcionalitat, una paraula útil, és a dir la matança massiva de dones i nens, era tan òbvia que em semblava feble.

Però ell va persistir en aquesta línia. D’altres el van emular. I després el Govern espanyol va reconèixer el dret de Palestina a tenir el seu propi Estat, un reconeixement simbòlic perquè Palestina és un poble sense Estat, ja que el seu territori històric ha sigut expropiat per consolidar Eretz Israel a partir de 1947-48.

Pronunciar Palestina per a mi té un fort contingut emocional. Vaig arribar a Tel Aviv amb els meus pares quan tenia uns mesos –vam fer alyha–, i francament, no sé quina llengua vaig parlar primer, si castellà, ídix o hebreu. El meu pare, nascut a Varsòvia, tenia prohibit pel meu avi parlar polonès a Buenos Aires als anys 30 del segle XX, i amb la meva mare, lituana, parlava la llengua dels jueus de la diàspora, el ídix.

Hi vam arribar pràcticament amb el naixement de l’Estat. El meu oncle Bernardo, allistat a l’Exèrcit, va morir en un enfrontament fronterer amb forces de Jordània el 1950. I va ser enterrat amb tots els honors militars a penes complerts els 20 anys.

La Nakba, la catàstrofe

La guerra de 1948 acabava d’acabar. Més de 700.000 palestins van ser expulsats de l’antiga Palestina. Això va ser la Nakba, catàstrofe en àrab. Se’ls va privar del dret de retorn. I aquells que s’hi van quedar es van convertir en ciutadans de segona classe, mà d’obra barata per al naixent capitalisme israelià en un país en el qual des de finals del segle XIX jueus palestins que hi havien arribat com a colons des de Rússia i l’Europa oriental, una minoria, convivien pacíficament amb la majoria, els àrabs palestins.

Durant aquells anys posteriors a la guerra àrabo-israeliana, els colons israelians van expropiar els cèlebres pardessim –tarongerars que van fer famosos els cítrics de Jafa en el mercat mundial–, com el que s’estenia davant el petit edifici del barri d’immigrants europeus de Ramat Gan, on vivíem, avui zona residencial de la capital israeliana. La nostra tornada a Buenos Aires no va fracturar la meva educació jueva. Estudiava a l’escola primària argentina al matí i a la jueva a la tarda, fins al començament de l’escola secundària; la meva formació política era sionista, emparentada amb la filosofia i ideologia dels kibutzim –granges col·lectives–. És a dir, sionista-socialista.

Combatre l’antisemitisme era fonamental per a nosaltres, joves jueus. A la capital argentina els grups "nazionalistas" solien ser molt agressius als anys 50 del segle passat. Pintaven amb lletres molt artístiques cartells en convents amb inscripcions com aquestes: No arribaran als murs de contenció per afusellar els jueus.

I nosaltres replicàvem com a l’avinguda Corrientes, pròxima amb Medrano: No arribaran als murs de contenció per afusellar els nazis.

¿On ens condueix, això? Al fet que puc dir amb rotunditat que l’ús del concepte antisemita o la bena de l’antisemitisme –malgrat les pulsions que hi havia en aquest sentit– es va convertir, per la seva força emocional, en una arma de destrucció massiva de la consciència crítica amb el sionisme d’intel·lectuals, escriptors, historiadors i artistes. Hi havia pànic i es preferia mirar cap a un altre costat.

"Genocidi"

Ara, Pedro Sánchez ha fet el pas d’anunciar l’embargament d’armes a Israel, una mesura que la Unió Europea, hauria hagut d’adoptar quan el Tribunal Internacional de Justícia de la Haia va admetre a tràmit la demanda de Sud-àfrica contra Israel per "possible genocidi", el 26 de gener del 2024. Perquè llavors el tribunal comptabilitzava 25.000 morts a Gaza, i avui en són, com a mínim 65.000, dels quals 20.000 han sigut nens.

Notícies relacionades

Sánchez eleva el xoc amb Israel pressionat pels socis

Madrid crida a consultes l’ambaixadora a Tel Aviv

Aquests nens que són utilitzats com a "escuts humans" per Hamàs, segons va dir ahir el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, sempre va prestar a comprar les mentides de Benjamin Netanyahu, primer ministre d’Israel sotmès tres vegades per setmana a comparèixer per tres casos de presumpta corrupció a judici oral a Tel Aviv.

Tal com bé va dir António Guterres, secretari general de l’ONU, la destrucció de Gaza no va començar el 7 d’octubre del 2023. Però el genocidi va ser executat amb una planificació científica. En els primers dies de desembre del 2023 Israel va difondre dues imatges del que havia sigut el bellíssim carrer d’Al-Rashid a Ciutat de Gaza. I les autoritats ja van explicar que no n’havia de quedar res dempeus, que a Gaza no la reconeixeria ni la mare que antigament la va parir. Terra cremada, destrucció, solució final per a un poble que és un obstacle per al pla colonial que tenen el sionisme i els seus patrons imperials.