La UE no té una premsa que li escrigui

‘FT’ entra en campanya.

Els mitjans d’informació de referència als despatxos de la UE a Brussel·les són el Financial Times (FT) y Politico. Un d’editat a la Gran Bretanya i l’altre, propietat d’una empresa nord-americana. Una cosa similar passa amb tres de les anomenades Big Four al món de la consultoria empresarial estratègica que també són de capital anglosaxó. Diria que la informació i els insights que reben els que prenen decisions en els governs, en les empreses i en els sindicats són avui tan o més importants per construir l’autonomia estratègica europea que els servidors de Huawei, el sistema de defensa, els microxips o les fonts d’energia. No és estrany, per tant, que la lectura dels acords aranzelaris firmats per Ursula von der Leyen i Donald Trump s’hagi inclinat cap a la sensació de derrota europea. Amb cert curtterminisme, molts mitjans s’han fixat en l’impacte dels gravàmens en les exportacions de cada país i en la impossibilitat d’eliminar-los a certs sectors clau com el cava o el vi. És una part de la lectura que cal fer, però no l’única. Trump utilitza els aranzels per a la seva estratègia licitadora i cerca dues coses: afavorir el consum de productes fabricats als Estats Units i també en aquells països que són menys refractaris als productes i serveis nord-americans. ¿Un 15% de sobrecost significa que Europa perdrà el mercat nord-americà? Només en els casos en què els consumidors trobin una oferta autòctona similar que ara serà més barata o d’un tercer país amb menys aranzels que els impostos a la UE. En el cas del vi, per exemple, ¿poden els vins locals absorbir més demanda? Difícil si, per exemple, no troben personal perquè no hi ha atur i es prohibeix la immigració. ¿Poden els americans passar a beure vi francès, alemany o italià? No, perquè tenen els mateixos aranzels. ¿I xilè o australià? En tots dos casos tindran un aranzel del 10%. Dolent, però superable. En tot cas, la UE ha fet bé perquè en el cas d’un licitador com Trump la prioritat és sortir del seu punt de mira de manera que és millor sempre un mal acord que un bon plet.

Ningú creu en les autonomies.

Notícies relacionades

Trump ordena una «revisió exhaustiva» dels plans de vacunació infantil als Estats Units

La UE perd davant el narco

Tot i que ni les causes ni les conseqüències siguin comparables, a nivell de comunicació i en part de gestió, hi ha cert paral·lelisme en la seqüència dels fets entre la dana valenciana i els incendis de l’oest espanyol. El Govern d’Espanya pren, d’entrada, una posició passiva perquè quedi clar que, competencialment, l’assumpte és autonòmic. A la primera que alguna cosa falla, els rottweilers digitals de la Moncloa es llancen a la jugular del president de torn acusant-lo d’estar en mans dels negacionistes i llibertaris de Vox. En aquell moment, Feijóo des de l’oposició aprofita per carregar-li les culpes a Sánchez i aquest li fa la cobra assegurant que si algú necessita alguna cosa, que la demani. Mentrestant, l’aigua va baixant pels barrancs o els boscos continuen cremant. Que lluny queden aquells dies de la pandèmia en els quals el llavors ministre de sanitat, Salvador Illa, va protagonitzar un exercici modèlic de cogovernança, d’acord amb el que assenyala la Consitució. I només la veu discordant d’Isabel Díaz Ayuso va alimentar el dissens. Però clar, llavors el PP no tenia líder nacional. O això semblava. Aquesta dinàmica no fa més que beneficiar electoralment Vox perquè dona a les comunitats autònomes un aspecte de mer xiringuito on s’entaulen batalles en les quals només compten els líders anomenats nacionals. Sánchez pren aspecte d’oposició de l’oposició i enfosqueix els seus candidats autonòmics que diu promocionar. I Feijóo torna a exhibir una ansietat que acaba per obligar els seus presidents autonòmics a desdir-se, enviant correus sense sentit. De manera que els que haurien de traslluir el seu model de gestió acaben semblant secundaris de luxe. Per a tothom seria millor un mal acord en la gestió de les emergències que aquest litigi permanent.

Els adversaris de Pedro Sánchez han aconseguit aquesta setmana un triomf inesperat. Mentre Espanya vivia un infern forestal, la portada d’un d’aquests mitjans de referència a la UE, el FT portava una enorme fotografia de Pedro Sánchez amb la seva dona per il·lustrar que el jutge Peinado cita com a investigada Begoña Gómez i el seu assistent personal a la Moncloa. Una imatge que lamina una de les poques vies d’oxigen polític que encara li queden en aquesta legislatura agònica. Potser Sánchez paga ara l’argumentari dels primers dies d’aquest cas. O consideri que el FT també és un pseudomitjà. Millor un mal acord.