Guyana, la sort de l’or negre

Hi ha països que han passat de la pobresa a la riquesa en un no res gràcies a la troballa de petroli i gas. És el cas de la República de Guyana. Al nord-est de Sud-amèrica, l’únic país de parla anglesa d’aquesta regió viu un miracle econòmic, tot i que no per a tots els seus 800.000 habitants. Aquest any es compleix una dècada del gran descobriment. Una riquesa sobtada que ha reactivat velles disputes territorials de l’època colonial. Veneçuela reclama com a seves dues terceres parts del territori del país veí, que ocupa 215.000 quilòmetres quadrats. Escaramusses recents han elevat la tensió.

Els rics jaciments, situats a l’oceà Atlàntic, a uns 190 quilòmetres de la costa, tenen capacitat per produir fins a 11.000 milions de barrils de petroli, el 0,6% del total mundial. De la seva extracció s’encarrega la multinacional nord-americana ExxonMobil. Guyana es va independitzar del Regne Unit el 1966 i, quan es va produir la gran troballa el 2015, era el segon país més pobre de Sud-amèrica, per darrere de Bolívia. Subsistia del cultiu de la canya de sucre, la mineria, la pesca i l’ecoturisme. Avui té la taxa de creixement real més alta de món, un 47% de mitjana en el període de 2022 a 2024, segons l’FMI. Per a finals de 2027 augmentarà la producció de petroli a més d’1,3 milions de barrils diaris, superant Veneçuela. La producció de petroli per càpita de Guyana és superior a la de l’Aràbia Saudita.

Des del 2020, el país el presideix el socialdemòcrata Mohamed Irfaan Ali, el primer mandatari musulmà en la història de la república, tot i que només el 8% de la població professa la fe de l’islam. Una dada que mostra que en aquest país el vot no està lligat necessàriament a la confessió religiosa. La majoria de la població és cristiana (58%) i, després, hindú (28%). Guyana és el segon país de Sud-amèrica amb la proporció de musulmans més gran per darrere de la veïna Surinam. Les dues nacions formen part de l’Organització per a la Cooperació Islàmica (OCI). Els musulmans són descendents dels esclaus negres procedents de l’Àfrica Occidental i de treballadors indis que van arribar al segle XIX. És el cas del president guyanès.

Petroli per a 30 anys

Irfaan Ali és l’encarregat de gestionar aquesta etapa de bonança i no és una tasca fàcil. En altres països que han corregut la mateixa sort, la sobtada riquesa ha acabat sent més una maledicció que una benedicció. El Govern de Georgetown ha promès inversions en infraestructures, educació i sanitat, a més de crear un fons sobirà de riquesa, similar al de Noruega, per recórrer-hi quan s’esgoti el petroli, s’estima que en 30 anys. L’Estat haurà ingressat llavors almenys uns 150.000 milions de dòlars.

Però no tot són felicitacions. De moment, l’or negre poc ha canviat la vida dels seus habitants. El 48% de la població encara viu sota el llindar de la pobresa, amb menys de cinc dòlars al dia. A més, no són pocs els guyanesos que consideren que els contractes firmats pel Govern amb la multinacional nord-americana són menys avantatjosos per al país. Es preveu que a finals d’aquesta dècada la venda de petroli de Guyana es converteixi en la principal font d’ingressos d’ExxonMobil.

Una "bomba de carboni"

Els ecologistes alerten del mal al medi ambient que genera la indústria petrolera i recorden que la Constitució del país vetlla per la protecció de la riquesa natural. Més del 85% del territori és selva, un immens embornal de carboni que en aquests dies suposa un regal per al planeta. El Centre per al Dret Internacional Ambiental ha advertit que podria deixar de ser-ho per convertir-se en una "bomba de carboni" que allibera grans quantitats de diòxid de carboni. A Guyana es debat si cal oposar-se que un país pobre es beneficiï del mannà contaminant del subsol. La intenció de les autoritats és extreure el màxim de petroli en el mínim temps possible.

Notícies relacionades

La cimera entre Trump i Putin promet més teatre que conclusions

L’impuls de viatjar a destinacions de risc

El model de desenvolupament estarà present en la campanya electoral de les eleccions generals previstes per a l’1 de setembre, així com el litigi amb Veneçuela. El país caribeny reclama des de fa 180 anys la regió coneguda com la Guaiana Essequiba, una extensa franja de territori que creua la República de Guyana de nord a sud amb 300 quilòmetres de costa. Una bona part dels jaciments es troben en aigües en disputa. En un clar desafiament, el president veneçolà, Nicolás Maduro, va aprofitar els comicis de maig a governadors i al Parlament perquè electors veneçolans d’una regió fronterera a la República de Guyana elegissin el governador de l’Essequibo. "És un atac a la integritat territorial de la República de Guyana que soscava la pau de la regió", va afirmar Irfaan Ali. Els EUA han tancat files amb Guyana i han advertit Caracas contra qualsevol acte hostil.

La qüestió de la regió de l’Essequibo és l’única que uneix el règim de Maduro amb l’oposició. Quan les coses van mal donades no hi ha res millor que recórrer al nacionalisme. "El sol de Veneçuela neix a l’Essequibo" és la frase símbol de la reivindicació veneçolana. El contenciós està des del 2018 en mans del Tribunal Internacional de Justícia, jurisdicció que no reconeix Veneçuela.