80 anys d’Hiroshima i Nagasaki: el germen, les conseqüències i el llegat dels bombardejos atòmics sobre el Japó

El periodista nord-americà, que va passar més de tres setmanes a la ciutat arrasada per la bomba atòmica Little Boy, va publicar una crònica de 30.000 paraules que va revelar la veritat que el Govern dels EUA va intentar silenciar. Com el general Kurtz a Apocalypse Now, Hersey va presenciar l’horror en carn pròpia. Però, a diferència de la pel·lícula de Coppola, que es va estrenar entre crits de joia a Cannes, la seva missió va ser real i solitària. Va aconseguir entrar i sortir del Japó –aleshores sota control estatunidenc– per mostrar al món el que en aquells moments eren rumors: el 6 d’agost del 1945 no només es va arrasar una ciutat, sinó que es va alliberar una radiació que va condemnar els supervivents a un sufriment encara més atroç que la mort instantània.

El reporter no va escriure res in situ, per temor de represàlies. Tampoc va fer falta. El que li van relatar els entrevistats el va marcar per sempre: «[...] els seus rostres estaven completament cremats; les seves conques oculars, enfonsades; el líquid dels seus ulls fosos els corria per les galtes», va testimoniar el pare Kleinsorge, sacerdot alemany que va sobreviure a la resplendor mortal.

El relat es va publicar a The New Yorker, fruit d’un pacte previ i informal entre el director de la revista i el mateix Hersey. Es van vendre 300.000 exemplars d’aquella tirada. Els sis protagonistes que Hersey va triar com a fil narratiu es van convertir en símbol de l’horror nuclear.

L’obra de Hersey va revelar també les contradiccions de Washington: va justificar l’aniquilació de més de 200.000 persones com una cosa necessària per guanyar la guerra i es va erigir com a garant de la pau. Reminiscència del llenguatge del poder que els EUA van utilitzar durant gran part de la Guerra Freda.

J. Robert Oppenheimer, director del projecte Manhattan que va desenvolupar amb èxit la primera bomba atòmica, es va considerar a si mateix «la Mort, la destructora dels mons», un lema hinduista que li va venir al cap al presenciar la prova Trinity, la primera detonació nuclear de la història. El turmentat científic va carregar amb tot el pes moral d’haver trobat la «recepta», la peça catalitzadora d’un engranatge que podria acabar amb l’existència sobre la faç de la Terra. Però, sense l’aparell estatal, no hi hauria hagut bomba.

Durant anys es va dir que el projecte Manhattan va costar 2.000 milions de dòlars de l’època. No obstant, documents posteriors revelen que el Congrés va aprovar, sense saber-ho, uns 800 milions –més de 13.000 milions segons el valor actual– camuflats com un projecte de llei de despeses militars. Només set legisladors sabien què s’estava finançant. La resta van votar a cegues. Així mateix, la trampa es va fer abans que la llei: ja el 1943, el laboratori de Los Álamos –instal·lació on es va desenvolupar la bomba– ja estava construït.

Quan un congressista va filtrar el secret a un periodista, Sam Rayburn, president de la Cambra, va intervenir: «¿Ets un bon nord-americà, oi? Llavors no publiquis res». I no ho va fer. La població no va conèixer el projecte fins que va ser massa tard. Actualment, un terç dels documents del projecte Manhattan continuen classificats.

«A les 8.14 era un dia assolellat, a les 8.15 era un infern», va descriure Kathleen Sullivan, directora de Hibakusha Stories, una organització que recopila testimonis de supervivents de les bombes. L’Enola Gay, pilotat per Paul Tibbets, va llançar la bomba Little Boy, que va explotar a 600 metres del terra. La fissió va generar una onada de calor de 4.000 ºC en un radi de 4,5 quilòmetres.

«Vaig veure una gran multitud de gent agonitzant. Homes, dones i nens estaven gairebé despullats amb la roba cremada. Caminaven en silenci, amb els braços estesos, la pell cremada els penjava de les puntes dels dits», relatava Toshio Tanaka a la BBC.

Aquells efectes no van detenir Truman, que va ordenar llançar Fat Man sobre Nagasaki tres dies després. Tot i que l’orografia muntanyosa de la ciutat va limitar l’impacte, n’hi va haver prou: el 15 d’agost, l’emperador Hirohito va anunciar la rendició. El 2 de setembre, el Japó va signar el final de la guerra a bord del USS Missouri.

Els supervivents –hibakusha –van patir cremades, vòmits, caiguda dels cabells i, a llarg termini, leucèmies i altres tipus de càncer. El terme significa «persona bombardejada», però van ser vistos com portadors de malaltia, rebutjats socialment i laboralment. Durant dècades, van viure sense ajuda estatal ni justícia reparativa. No obstant, van emprendre una lluita eterna pel reconeixement de la societat japonesa, deixant enrere els pols oposats –indesitjats a parts iguals– del martiri i l’estigmatització. El 2024, el col·lectiu Nihon Hidankyo, que els agrupa, va rebre el Nobel de la pau.

Les conseqüències per al seu país tampoc van ser òptimes. El Japó va quedar absolutament a mercè dels Estats Units. Els soldats nipons van desfilar deshonrats cap a casa seva. En el mateix document de rendició, els Estats Units va forçar Tòquio a elaborar una Constitució pacifista, forçant-lo a deixar la seva sort defensiva en mans de Washington. Aquesta condició es veu reflectida en l’article 9 de la Carta Magna nipona: «El poble japonès renuncia per sempre a la guerra com un dret sobirà de la nació i a l’amenaça o l’ús de la força com a mitjà per resoldre disputes internacionals [...] mai es podran mantenir forces de terra, mar i aire, així com qualsevol altra amb potencial bèl·lic». 

L’historiador Yoshikuni Igarashi parla d’una «narrativa fundacional» promoguda pels líders nipons basada en l’acceptació instantània de la derrota, però, al seu torn, en la justificació de les atrocitats del vencedor «sota l’aparença d’una necessitat estratègica i una preocupació per la humanitat».

De la nit al dia, el Japó va passar de ser una nació amb pretensió imperialista a un estat nació democràtic sense exèrcit. No obstant això, la societat civil va viure el trauma de la guerra, el deshonor nacional, el penediment cap a les seves pretensions expansionistes i l’odi cap a l’ocupant en un procés independent, més complex respecte a l’abrupte gir del sistema polític.

Notícies relacionades

Un mes després de l’acord amb Israel, l’ajuda continua sense arribar a Gaza, i la UE, sense prendre mesures

La cimera entre Trump i Putin promet més teatre que conclusions

Quan el pilot Paul Tibbets va soltar laLittle Boy sobre Hiroshima, va iniciar un nou capítol en la història contemporània. A partir de llavors, es va instal·lar un nou paradigma en les doctrines de seguretat de les potències hegemòniques sorgides de la Segona Guerra Mundial: si vis pacem, para bellum (si vols la pau, prepara’t per a la guerra). L’era geopolítica de la cursa armamentista i la dissuasió nuclear agafava forma.

«La seguretat serà el robust fill del terror, i la supervivència, el germà bessó de l’anihilació», va afirmar Winston Churchill en el seu últim gran discurs davant el Parlament el 1955. Hiroshima i Nagasaki van marcar l’inici d’una amenaça autogenerada que encara avui condiciona l’equilibri global. La gestió d’aquesta amenaça depèn, en última instància, del coneixement històric i la responsabilitat dels qui tenen el poder de decisió.