L’increment de les exportacions enforteix la posició de la Xina

Els ultimàtums aranzelaris de Donald Trump enfonsen els governs en una insondable angoixa que els impulsa a oferir el que sigui a la recerca de la seva indulgència. A la Xina, cinc dies abans del final de la treva comercial, se la intueix relaxadament còmoda sobre la seva salut econòmica i el record encara fresc de la seva victòria en la guerra comercial. Trump pot rebaixar Europa a un comtat tributari o fregir amb tarifes l’Índia, però la Xina és un altre assumpte. La xifra de les exportacions enfortirà encara més la seva posició negociadora. Al juliol van pujar un 7,2% interanual, més de punt i mig per sobre del mes anterior i dels pronòstics dels analistes. Però més que el número importa el patró.

La crescuda coincideix amb un estrepitós ensorrament del 22% de les exportacions cap als Estats Units. Passa que els enviaments xinesos a Llatinoamèrica, l’Àfrica, el sud-est asiàtic o la Unió Europea s’han multiplicat, seguint el pla ordit després de l’anterior guerra comercial: potenciar mercats que absorbeixin la demanda de la primera economia mundial quan tornin les canonades aranzelàries. Al llarg dels vuit anys que separen les dues guerres comercials, les exportacions xineses cap als Estats Units van passar de significar el 19% al 14% del total.

Notícies relacionades

¿Per què Milei ha arrasat en les eleccions legislatives a l’Argentina? Quatre claus d’una victòria sorpresa

La Xina i els Estats Units anuncien un consens comercial

Per a Pequín és fonamental que el comerç internacional continuï robust perquè, malgrat llargs i fogosos esforços, no ha aconseguit convertir l’autoconsum en la locomotora econòmica. Per més estímuls que aprovi, els xinesos continuen estalviant, aferrats al seu fatalisme postpandèmic i atalaiant tragèdies en l’horitzó. Les xifres macroeconòmiques no es corresponen amb aquest clima.

El primer semestre es va expandir el seu PIB un 5,3%, per sobre d’aquell "al voltant del 5%" anual que s’havia fixat el Govern abans que esclatessin les hostilitats amb Washington. A finals de juliol es van asseure els negociadors xinesos i els dels EUA a Estocolm. En van sortir contents, però sense firmar la pròrroga de la treva de tres mesos que conclou el 12 d’agost.