Metges en xoc permanent

Sis doctors dels Estats Units, el Regne Unit i Espanya han aportat a aquest diari un gran volum d’imatges, majoritàriament massa crues per publicar-se. El material inclou fotografies de les ferides dels menors, tomografies i rajos X en els quals s’identifica la posició de la bala per extreure en els casos en què era operable, o instantànies del projectil ja extret. També hi ha imatges del registre de quiròfan en les quals consta, entre altres dades, nom, edat i tipus de ferida de cadascun dels pacients. En medicina s’anomena caixa la part del cos humà que forma el rectangle entre les espatlles i els malucs. Aquí hi tenim els òrgans vitals, juntament amb el cervell. Quan el petit cos d’un nen rep una bala a la caixa o al cap, les oportunitats que té de sortir-ne viu són realment molt poques.

El trajecte de la munició

A la majoria dels nens gazians que reben un tret no se’ls extreu el projectil, excepte si hi ha un motiu urgent per fer-ho. El que es fa és controlar el mal que ha fet la bala en el trajecte pel cos del petit, segons explica Thaer Ahmad (Chicago, 1987), un metge nord-americà d’origen palestí, expert en emergències traumatològiques i que ha servit com a voluntari a Gaza, l’última vegada el gener del 2024.

El que més preocupa sempre és l’hemorràgia interna que resulta del mal a algun dels òrgans de la caixa. En la majoria dels casos, els pulmons col·lapsen i la cavitat del pit s’omple de sang. Llavors s’ha d’obrir el pit i introduir un tub perquè dreni la sang, els pulmons es puguin expandir i el nen, respirar.

"He fet aquesta intervenció més vegades a Gaza en tres setmanes que no pas com a metge d’emergències de traumatologia al meu hospital en 11 anys, i això que està situat en una part molt atrafegada de Chicago", diu per videoconferència. Una vegada estabilitzat el pacient, si hi ha opcions de supervivència, se li fa una radiografia del pit o un escàner cerebral per veure el mal i el procediment que s’ha de seguir. Aquest diari ha vist desenes d’aquestes imatges i vídeos en els quals s’aprecien les bales dins dels cossos.

Ahmad assegura que la presència de nens amb trets de bala és constant als hospitals de Gaza. Ell parla amb altres doctors palestins que ho testifiquen. També forma part d’un grup d’una trentena de doctors nord-americans que, després de l’estada a la Franja, es reuneixen i comparteixen informació sobre la situació mèdica dels civils gazians. "Tots estem en xoc per la quantitat de nens que tractem o que moren a Gaza", afirma. "És inqüestionable: res del que hagi fet un nen justifica un tret, sigui d’un dron, d’un soldat o d’un franctirador".

Ignorar el genocidi

El grup es reunirà a l’agost per veure com poden augmentar la conscienciació del que fa Israel a l’enclavament palestí, especialment entre els ciutadans nord-americans. Ahmad considera que no coneixen o prefereixen ignorar el genocidi a Gaza, del qual el seu país és actor necessari. Els Estats Units han enviat desenes de milers de bombes i munició a Israel en aquests gairebé dos anys de guerra de destrucció.

Els avions de combat israelians llancen míssils que exploten en l’aire i desprenen centenars o milers de petits projectils sobre una zona. No són bales, però l’efecte que tenen s’hi assembla molt. Són cubs gairebé perfectes de molt pocs mil·límetres de mida d’un metall robust anomenat tungstè (o wolframi).

La doctora Ayesha Khan envia a aquest diari un petit informe propi titulat Nens i dones embarassades amb ferides de bala o cubs de tungstè entre el 30 de novembre i el 28 de desembre, de la seva estada a Gaza. Explica per videotrucada des de San Francisco les ferides tan terribles que provoquen aquests cubs.

El 4 de desembre van arribar a l’hospital Al-Aqsa, al centre de Gaza, en el qual ella treballava, diversos nens malferits. Havien sigut travessats per unes quantes parts per aquests cubs de tungstè d’un míssil llançat per un dron. Un dels petits va arribar amb la massa encefàlica exposada i va morir a l’hospital. Un altre, de 12 anys, tenia una fractura de voladura a l’òrbita dreta, tot i que no se li va poder trobar el cub de tungstè. El van salvar, però.

Acció deliberada

"Em sembla que va ser una acció deliberada. Es va produir en un camp de futbol on hi havia nens que jugaven", assenyala la doctora des de casa seva, a Califòrnia. Al principi de la guerra, explica Khan, les ferides directes de bala en nens eren més habituals. Ara són molt més freqüents les de metralla.

Del centenar d’intervencions en què va participar en les quatre setmanes a l’hospital Al-Aqsa només cinc van ser de bales en nens, afirma aquesta metge especialitzada en emergències. S’encarregava d’estabilitzar els pacients, aclarir-los les vies aèries o introduir-los un tub per omplir d’aire els pulmons, aturar hemorràgies i enviar-los al metge adequat. De vegades, reanimar-los. La majoria dels nens que va veure eren tots molt petits, entre 5 i 7 anys si fa no fa. La meitat dels 2,2 milions d’habitants de Gaza són nens i adolescents menors d’edat.

Conviure amb el trauma

La doctora Khan ha mirat d’explicar als seus col·legues nord-americans el que va presenciar a Gaza. "No n’hi ha gaires que estiguin oberts a escoltar. Del meu centenar de companys, només n’hi va haver un que va venir a interessar-se pel que vaig veure en el meu viatge. Vaig fer una presentació a la Universitat Stanford, però no hi va haver gaire interès, entre altres coses perquè se’m va demanar que no la promocionés massa", es lamenta. Va publicar un article a la revista The New Yorker. Va enviar una carta a la newsletter de la seva feina. Va col·laborar en un informe per a les Nacions Unides amb altres metges sobre la definició mèdica d’un genocidi. I ara conviu amb el trauma que li va provocar veure nanos que jugaven a pilota destrossats per cubs de tungstè.

Joel Carmel (Londres, 1992) és un veterà de les FDI i portaveu de l’organització Breaking the Silence, que denuncia els abusos i excessos de l’ocupació militar israeliana dels territoris palestins partint de declaracions anònimes de soldats. No li hi han arribat testimonis específics de membres de l’Exèrcit que hagin disparat ni vist disparar contra nens a Gaza. "Normalment els soldats triguen un temps des que acaben de servir a Gaza i s’acosten a nosaltres per explicar-nos coses. És un procés que s’allarga. A més, aconseguir testimonis de trets a civils sempre acostuma a ser una mica més complicat: la gent té por de la repercussió", explica en conversa per videoconferència des de Jerusalem. "El que sí que tenim és una gran quantitat d’informació sobre com passen i com s’apliquen les regles d’atac. Els soldats ens expliquen com solen disparar i què són les anomenades zones de matar o kill zones".

L’existència d’aquestes "zones de matar" també ha sigut corroborada per investigacions periodístiques com la del diari Haaretz. "Israel ha creat zones de matar a Gaza en les quals dispara a tothom que hi entra", es llegeix en un article del març del 2024. "L’Exèrcit diu que ha matat 9.000 membres de Hamàs. Soldats i oficials de l’Exèrcit asseguren, però, que n’hi ha molts que són civils i que l’únic delicte que han fet ha sigut traspassar una línia invisible dibuixada per les FDI".

Disparar en punts de menjar

En un altre article es detalla com els alts caps de l’Exèrcit han ordenat als soldats disparar contra els palestins que s’acosten als escassos punts de distribució de menjar establerts per Israel. "És el col·lapse total del codi ètic de les FDI", reconeix un dels soldats en aquests articles.

Segons Joel Carmel, el problema és que aquestes zones excloses per als palestins són molt difícils d’identificar. I l’ordre a Gaza és disparar a qualsevol que s’hi acosti. La lògica és la següent, explica: s’avisa la població que no es pot entrar en una zona llançant pamflets per l’aire o amb missatges de text o a través de les xarxes socials.

Si un palestí entra en una zona prohibida, ja no és innocent: li disparen. "La mentalitat de l’Exèrcit és que si és allà deu tramar alguna cosa. Això és una bogeria, perquè hi ha molta gent que hi és per altres raons més enllà de ser un terrorista. Es pot entendre potser, perquè temin per la seva vida. Això dona als soldats una mena de xarxa de seguretat. I després hi ha grans marges de discreció", explica Carmel.

Durant l’entrenament, als efectius se’ls donen instruccions específiques, com el fet que davant dones i nens s’ha de disparar enlaire. Però tot depèn molt de l’esperit del comandant del batalló, a qui en hebreu anomenen ruach hamefaked. És ell qui és sobre el terreny amb els soldats, al comandament de dues o tres companyies, en total uns cent soldats. "N’hi ha alguns de més motivats i més agressius, i llavors comences a veure un patró en aquesta unitat", diu Carmel.

Sense innocents

¿Li sembla creïble que es dispari sistemàticament a nens a Gaza? "És difícil de saber. Els polítics i mitjans de la dreta israeliana diuen constantment que a Gaza no hi ha innocents. Estic segur que hi ha soldats sobre el terreny que així ho creuen i actuen en conseqüència. N’hi ha prou que un digui que se sentia amenaçat". També hi ha la qüestió que se’ls permet disparar als "homes en edat de lluitar", però sense definir l’edat. I que bona part dels trets es duen a terme des de la distància", indica l’expert Carmel.

Ell mateix apunta a un testimoni del seu recent informe El perímetre. Un soldat descriu la laxitud de les normes de tret: l’escena s’ubica en una posició defensiva bàsica abandonada per les FDI. Arriben les excavadores, defineixen un petit quadrat que protegeixen amb sorra i sacs terrers, s’hi estan uns dies i se’n van. Si s’hi acosta cap palestí, el consideren sospitós i li disparen. "Però havíem deixat restes de menjar hubeiza [una herba comestible]. Els palestins tenien gana i en van anar a agafar. Però el comandant va dir: ‘No, s’estan amagant’. I els van disparar", explica el soldat.

Material d’estraperlo

En el seu primer viatge com a voluntària a Gaza, el març del 2024, la cirurgiana plàstica britànica Victoria Rose va aconseguir entrar-hi amb 15 maletes plenes de material mèdic: ho va fer a través del pas de Rafah.

Tot ha empitjorat des de llavors, explica Rose per videotrucada des de Londres. L’agost d’aquell mateix any, Israel ja controlava tots els passos i la franja estava tancada i barrada. La doctora va introduir d’estraperlo una maleta amb el material bàsic per fer operacions: tisores, fòrceps, instruments de microcirurgia. La seva tercera ronda, el maig d’aquest any, encara va ser pitjor. No va poder passar amb pràcticament res. No tenia ni benes ni analgèsics i portava molt pocs antibiòtics. "Senties constantment els nens plorar de dolor", diu. I els nens són la majoria dels seus pacients a l’Hospital Europeu de Khan Yunis, que estima són el 60%.

Sens dubte

Notícies relacionades

El nou termini per als aranzels de Trump dona marge a la UE per negociar

Trump envia dos submarins nuclears a prop de Rússia

Ella és, de tots els doctors consultats, la que menys casos de nens amb ferida de bala relata, però n’ha tingut. Aquesta sanitària té clar que els nens palestins reben trets de manera sistemàtica a Gaza. "No hi ha cap dubte, jo ho he vist: s’està disparant a nens. El que expliquen els familiars del que ha passat és sempre consistent amb les ferides que tractem".

Recorda un nen d’uns 6 anys ferit de bala en una mà pel tret d’un quadricòpter. Li va poder extreure el projectil sense cap problema i el petit es va curar. I un altre nen de 10 anys que tenia dues bales a les cuixes, que també va poder ser operat. Rose ens mostra la bala que va extreure, guardada en una proveta. En el seu últim viatge, al maig, van començar a arribar adolescents amb ferides de bales israelianes, "nanos de 14 o 15 anys" que havien anat a buscar menjar al centre humanitari de Gaza que acabava de posar-se en marxa en aquell moment.