L’era del rearmament: ¿més guerres o més seguretat?

El món sembla viure al peu de la lletra aquest dilema en aquesta era turbulenta. Ucraïna camina cap al quart any de resistència de la invasió a gran escala per part de Rússia. Israel continua atacant Gaza i Cisjordània i amenaça de tornar a carregar contra l’Iran, el Líban o el Iemen. La Xina exhibeix múscul militar en maniobres que simulen la presa de l’illa de Taiwan. L’Índia i el Pakistan mantenen una pau inestable després de la seva pitjor col·lisió militar de fa dècades. Els Estats Units amenacen de prendre Grenlàndia i el Panamà per la força. Europa s’ho mira estupefacta i amb por. I tots plegats s’han llançat a una cursa armamentística global de resultats incerts.

¿La situació desembocarà inevitablement en una gran guerra? ¿O la presència de més armament i exèrcits més poderosos exerceix d’element dissuasiu i, per tant, no s’esperen tants conflictes?

Més conflictes petits

"La revisió històrica i la nostra experiència recent mostren que augmenta el risc que es produeixin més topades: potser no serà una tercera guerra mundial o una guerra oberta entre els EUA i la Xina o entre Europa i Rússia, sinó una sèrie de conflictes més petits", diu en conversa amb EL PERIÓDICO Dan Smith, director del SIPRI (Institut Internacional d’Estudis per a la Pau d’Estocolm). "El nivell de despesa militar i la proliferació d’armament és un indicador d’un problema subjacent: la creixent desconfiança que hi ha entre les nacions".

Per a l’expert, el cicle va començar a accelerar-se després de la primera invasió russa d’Ucraïna, la del 2014, quan Moscou va prendre la península de Crimea i parts de la regió est del Donbàs ucraïnès. Durant aquesta dècada, la despesa militar ha anat augmentant. Alhora, els tractats de control de proliferació d’armament entre els EUA i Rússia han entrat en una crisi fins gairebé a desaparèixer.

Els acords internacionals de control d’armes són ignorats pels signants. Alhora, es veuen signes preocupants de menyspreu per la legislació internacional (Rússia a Ucraïna), per principis clau com ara la sobirania nacional (els EUA a Grenlàndia) i el dret internacional humanitari (Israel a Gaza).

"Hem passat d’una acceleració del rearmament de l’última dècada, causada per les tensions a l’est d’Europa, a una hiperacceleració l’últim any, amb focus a Occident: en els canvis als EUA i en les relacions transatlàntiques", assenyala Smith. Els dubtes sobre la fiabilitat dels EUA com a garant de la seguretat pressionen tant o més que el neoimperialisme rus.

Els països de l’OTAN s’han compromès a gastar el 5% del seu PIB en defensa i seguretat abans del 2030. Costi el que costi: el Regne Unit ja ha decidit retallar la seva ajuda al desenvolupament per costejar aquest rearmament. L’única manera de finançar aquesta despesa tan ingent és amb retallades, amb més creixement o amb més impostos.

La Unió Soviètica va fer detonar el seu primer dispositiu nuclear el 1949, i es va passar la dècada següent acumulant un gran arsenal de míssils nuclears. Els EUA van fer el mateix: havia començat la Guerra Freda.

El 1962, els EUA van detectar que l’URSS estava desplegant míssils nuclears a l’illa aliada de Cuba, i van imposar un bloqueig marítim que Moscou va provar de trencar. El món va estar molt a prop del començament de la tercera guerra  mundial, aquesta vegada amb faccions que anaven armades de bombes nuclears fins a les dents.

El 1963, els líders que s’havien abocat a l’abisme, John F. Kennedy i Nikita Khrusxov, van decidir fer uns quants passos enrere. Van millorar les relacions i van firmar un tractat per limitar les proves d’armament nuclear. El nombre de caps nuclears es va estabilitzar i es va posar una mica de fre a la cursa armamentística nuclear. La dissuasió de la destrucció mútua assegurada va aconseguir que no hi hagués mai una col·lisió directa entre les dues grans potències. Però hi va haver desenes de guerres proxy (indirectes) que van causar milions de morts: el Vietnam, Cambodja, l’Afganistan...

L’Institut per a l’Economia i la Pau, amb seu a la ciutat de Sydney (Austràlia), marca tres eres geoestratègiques recents. La primera és la de la Guerra Freda, que es va acabar el 1991 després de la caiguda del mur de Berlín i de la implosió de la Unió Soviètica.

Globalització

Després va arribar l’era de la globalització, que va des d’aquell any fins aproximadament al 2008. Es va viure un augment del multilateralisme, un cert progrés en termes financers i de comerç i més mobilitat mundial.

Des d’aleshores, la despesa militar s’ha accelerat. Avui en dia, el món gasta 2,5 bilions d’euros en defensa, una xifra que representa dues vegades el PIB espanyol. Hi ha 59 conflictes oberts, el nombre més alt des de la Segona Guerra Mundial. I ja gairebé cap s’acaba amb un acord de pau: abans, el 25%; ara, el 4%. La resta es queden congelats. Han augmentat els conflictes. Actualment, es comptabilitzen mig centenar de guerres i 150.000 morts cada any.

Notícies relacionades

Un atropellament intencionat causa 30 ferits davant un club a Los Angeles

Istanbul impulsa el seu megacanal artificial

"La crisi econòmica i els salts tecnològics van provocar l’augment del pes geopolític de les potències mitjanes: Turquia, l’Índia, el Pakistan, Austràlia... Allò que abans depenia de cinc o sis grans països, els del Consell de Seguretat, ara n’involucra una trentena, i la situació es torna més volàtil i impredictible", diu a aquest diari Michael Collins, director executiu per a les Amèriques de l’IEP.

"Hi ha països altament militaritzats però que són pacífics i d’altres que són molt violents tot i que no tenen exèrcits gaire desenvolupats. Durant la Primera i Segona Guerra Mundial vam veure que la idea que dues potències fortament armades generen una dissuasió i no s’enfronten mai va ser falsa. Ara, en un món molt més multipolar, el rearmament és una recepta per al desastre".