Síria mira de deixar enrere la violència sis mesos després de caure Assad

Quan, el mes de desembre passat, fa just sis mesos, Taher va poder tornar després de 10 anys d’absència al seu Alep natal, l’home de mitjana edat va trobar la seva ciutat bruta, negra, deprimida i pobra. El lloc, que abans havia sigut la localitat més gran, més bulliciosa i més rica de Síria, ara era un mar de deixadesa, pobresa i contaminació, amb infinites cues per aconseguir una mica de pa de mala qualitat i benzina, de procedència encara més dubtosa.

Taher va viure durant els seus 10 anys d’absència a la veïna localitat d’Azaz, a pocs quilòmetres al nord d'Alep, a les regions controlades pels rebels sirians i proveïdes per Turquia. "Ara com ara, la meva idea és continuar aquí, perquè els serveis continuen sent molt millors. Però quan es normalitzi tornaré amb la meva família a Alep. És la meva ciutat; hi vull viure. Però ara és massa difícil. Tot just hi ha quatre hores d’electricitat al dia. A Azaz en tenim més", explica Taher, que no obstant ja passa més temps —durant el dia i les hores de llum— a Alep, amb la família, de la qual abans el separava un front de guerra infranquejable.

El retrobament entre familiars es va produir fa tot just sis mesos: a finals de novembre del 2024, els rebels sirians, liderats per la milícia islamista radical Hayat Tahrir al Sham (HTS), van portar a terme una ofensiva que, durant els primers dies, buscava només mirar d’apartar la línia del front uns quants quilòmetres.

Victoria en deu dies

Amb el pas de les jornades i l’enfonsament de l’Exèrcit de Bashar al-Assad, l’expresident sirià, el que havia de ser una petita operació militar es va convertir en el final del conflicte. En tan sols 10 dies, HTS va aconseguir acabar amb el règim de cinc dècades dels Assad. El passat 8 de desembre, fa només sis mesos, l’exmandatari va fugir a Moscou. La guerra civil siriana, 13 llargs anys i 600.000 morts després, per fi havia acabat.

Mesos després, l’adrenalina del final del conflicte ha deixat de fluir i Síria, ara, s’enfronta a ella mateixa: un país completament trencat i facturat, amb un Estat incapaç de controlar i proveir seguretat a tot el territori, i amb tensions sectàries tant al nord —que van esclatar al març, amb les matances de prop de 1.000 civils de la minoria alauita— i al sud —amb combats i violència contra algunes faccions de la minoria drusa de Suwayda, que s’han negat a entregar les armes a Damasc.

La transició

"La transició siriana continua sent molt fràgil, i s’enfronta a problemes estructurals com ara el desarmament de faccions, la seva desmobilització i reintegració a la societat, els combatents estrangers, i el repte que comporta suposa torejar amb l’encara actiu Estat Islàmic (EI) i la resistència armada alauita a la costa. Però, al capdavall, aquesta transició fràgil encara ofereix, avui dia, l’esperança més gran per aconseguir una estabilització gradual al país", explica l’expert en Síria Charles Lister, membre del think tank nord-americà Atlantic Council, una organització que administra programes relacionats amb la seguretat internacional i de prosperitat econòmica.

"Els Estats Units, la Unió Europea i l’OTAN tenen dues opcions. La primera, recolzar condicionalment la transició siriana amb l’esperança que les autoritats de Damasc consolidin el seu control i ampliïn la seva representació social. I la segona, trencar-hi relacions i aïllar el país per intentar afavorir alguna mena de procés alternatiu. Cap de les dues opcions està mancada de riscos, però l’última garanteix una inestabilitat severa, mentre que la primera cerca evitar-la", continua explicant Charles Lister.

De moment, el camí pres ha sigut el primer. Durant el seu viatge als països del Golf, el president nord-americà, Donald Trump, va anunciar per sorpresa l’aixecament de les sancions de Washington contra Damasc (encara no han sigut oficialment retirades), imposades durant els anys d’Assad. Pocs dies després, la Unió Europea va seguir el mateix camí.

Reconstrucció

Notícies relacionades

Els microxips i les terres rares centren les friccions dels EUA i la Xina

Un divorci destructiu per a tots dos

En aquests moments, sense pedres al camí, els Emirats Àrabs Units, l’Aràbia Saudita, Qatar i Kuwait, amb els seus diners, i Turquia, amb la seva logística i enorme sector industrial, esperen inundar Síria amb projectes d’inversió i de reconstrucció.

"Tots sabem que trigarem bastant temps a veure com la situació millora. Ho tenim clar. Però confio en el futur, per primera vegada en la meva vida. Ara puc passar els dies amb la família, amb els cosins. Podem xerrar de tot lliurement. No tenim por d’anar a la presó per qualsevol cosa, per no pagar un suborn a un policia de trànsit. ¿Què més podem voler?", assenyala Taher, entre mostres de resignació i, alhora, d’optimisme.