UE i EUA deixen la immigració en mans de tercers països

Mentre Europa es presenta com una antagonista davant els Estats Units de Donald Trump en qüestions comercials, socials i amb la seva defensa del dret internacional davant les guerres de Gaza i Ucraïna, hi ha almenys una gran excepció en què els dos blocs comparteixen prioritats. La Comissió Europea ha impulsat una llista i ha flexibilitzat les normes relatives al que considera tercers països "segurs", cosa que li podria permetre en un futur enviar allà els migrants a qui se’ls hagi rebutjat la sol·licitud d’asil, a canvi de diners que vagin destinats a aquests països en qüestió. L’Administració de Trump va molts passos per davant, tal com ha demostrat amb el trasllat de ciutadans veneçolans a la megapresó d’El Salvador.

"Amb l’externalització de la migració, es trasllada la responsabilitat del control de fronteres als països d’origen o de trànsit d’aquests migrants, una cosa que s’ha convertit en una pràctica totalment normalitzada i homogènia a tota la Unió Europea", explica a EL PERIÓDICO Laura Planas, autora de l’Informe sobre externalització de fronteres de la Unió Europea, encarregat per l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament. "Això no és nou, però s’ha tornat molt més evident i agressiu amb el canvi de tendència política a Europa cap a la dreta i la ultradreta dels últims tres o quatre anys", assenyala. Així, es produeixen situacions tan contradictòries com que mentre la construcció de centres de detenció de migrants a Albània per part d’Itàlia ha desagradat en alguns estats membres, la mateixa UE lidera l’acord amb Turquia per mirar de contenir les persones en trànsit cap a Europa.

"La política migratòria de la Unió Europea ha incorporat l’agenda de l’extrema dreta, que prioritza el control de la immigració irregular i la limitació del nombre de sol·licitants d’asil abans que el respecte dels drets humans i l’assistència humanitària. Això és el que és greu", afirma Iván Martín, investigador de polítiques migratòries a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), a Barcelona, i a la Universitat Mohamed VI del Marroc.

Les bases per a aquest gir polític, segons els experts, es van establir en el Nou Pacte sobre Migració i Asil de la UE, que es va presentar durant la passada legislatura europea, ara amb el mandat renovat, com un dels grans assoliments per la capacitat que van tenir els diferents grups polítics de posar-se d’acord. No obstant, a Brussel·les no tots hi estan d’acord. "La UE no necessita inventar noves fórmules d’externalització", explica a aquest diari l’eurodiputat socialista Juan Fernando López Aguilar, ponent de l’informe sobre el reglament de gestió de crisi, una de les potes del paquet legislatiu migratori europeu. En canvi, López Aguilar assenyala altres prioritats a l’hora d’aplicar el pacte migratori: "Urgeix que s’instauri la figura del coordinador europeu de solidaritat com més aviat millor, el qual permeti una redistribució ordenada, justa i equitativa d’aquelles persones en situació vulnerable", incloses dones víctimes de tràfic i menors no acompanyats.

L’externalització del control migratori es tradueix en finançament i contrapartides diplomàtiques per a aquests països tercers. Si Turquia impedeix el pas de migrants cap a Europa, la UE facilita visats ciutadans turcs. "És una política de diners per migrants o per refugiats. Des del costat europeu, si no vols refugiats, has de pagar. I des dels països veïns, això es converteix en font d’ingressos a canvi de mantenir-los dins de les fronteres", destaca Martín, que resideix entre Espanya i el Marroc.

En el cas del Marroc, l’acord el lidera Espanya, de la mà de la UE. Rabat rep uns 200 milions d’euros a l’any, que procedeixen de fons europeus, i dels quals només el 30% està destinat formalment a migració. La resta es fa servir en projectes de desenvolupament. El problema és doble: els fons són insuficients per reforçar els sistemes d’acollida i no hi ha garanties que es destinen ja que no hi ha establert un mecanisme de transparència.

"La hipocresia consisteix a mirar de mantenir els sol·licitants d’asil en països amb menys protecció dels drets humans, i no compartir ni tan sols la càrrega completa d’aquests refugiats sol·licitants d’asil", corrobora l’investigador de la UPF. I això no és un dany col·lateral, sinó la raó per la qual hi ha aquest traspàs de responsabilitats, segons aquest expert: "L’externalització es produeix justament perquè aquests països respecten menys els drets humans i faciliten molt més el control dels migrants".

La tendència es repeteix als dos costats de l’Atlàntic. "El preocupant és que els països llatinoamericans amb menys recursos i infraestructures per acollir refugiats i immigrants es veuen obligats a firmar aquests acords amb els EUA a canvi de diners que necessiten per a altres coses", explica a EL PERIÓDICO Mary Kapron, investigadora d’Amnistia Internacional per a Amèrica del Nord.

Tampoc hi ha un mecanisme de transparència per monitoritzar l’ús dels diners, ni els acords es fan públics per veure a què es destina el pressupost teòricament. "Un dels problemes més grans és que no hi ha un document públic de l’acord per poder estudiar-lo en detall i iniciar un litigi legal", indiquen des d’Amnistia, que mira de lluitar les causes humanitàries per la via legal.

Notícies relacionades

El Suprem dels EUA permet a l'Administració Trump revocar l'estatus legal de més de 532.000 migrants residents

Drons, càmeres i IA a les fronteres

A la pregunta de si és efectiu aquest sistema d’externalització, la resposta de Planas té dues parts: "No redueix les migracions i fins i tot les persones que són retornades tornen a mirar de migrar múltiples vegades, apunta. No obstant, l’experta qüestiona quin és el propòsit original d’aquestes polítiques: "No és una qüestió d’eficiència, sinó de trasllat de responsabilitat respecte als drets humans dels migrants". I, en aquest sentit, sí que compliria les expectatives. A més, Planas alerta que els països d’origen i trànsit "han après a utilitzar la migració com a arma de pressió" per guanyar poder polític en les negociacions amb la Unió Europea.

Si bé la pràctica està estesa a tot el món occidental, els crítics assenyalen que menyscaba els principis de la Unió Europea.