Cops baixos i notícies falses: l’hora del fang abans del conclave

Soroll de sabres i dolls de verí al Vaticà. La guerra per la successió papal està arribant al seu punt àlgid. El xoc entre els sectors més tradicionalistes i conservadors, decidits a evitar l’elecció d’«un altre Francesc», i l’ala de la jerarquia partidària del continuisme és cada vegada més públic i cruent.

En les últimes hores, la decisió de Matteo Bruni, el portaveu vaticà, de desmentir la informació falsa que el cardenal Pietro Parolin, secretari d’Estat del difunt Francesc i un dels màxims representants del «partit curial», havia patit aquesta setmana un malestar (un suposat episodi d’alta pressió), que fins i tot havia requerit la intervenció de metges. «Això no ha passat», ha dit, categòricament, Bruni.

El portaveu ha rebutjat així informacions difoses dijous per mitjans conservadors nord-americans i italians, a les quals havia atorgat credibilitat fins i tot la periodista Diane Montagna, directora executiva de The College of Cardinal Reports. És a dir, un mitjà també considerat pròxim a ambients conservadors, que en les últimes setmanes ha guanyat certa visibilitat per les seves llistes de cardenals papables. Tot això, després que la notícia fos difosa en primer lloc per una web ultratradicionalista dels EUA, CatholicVote.

«Segons múltiples fonts, ahir a la tarda es va activar una alerta al Vaticà relacionada amb la salut de l’exsecretari d’Estat del Vaticà, el cardenal Pietro Parolin, considerat un dels principals candidats al papat», havia arribat a escriure Montagna. «Pel que sembla, el cardenal, de 70 anys, va patir una malaltia sobtada a causa d’una pujada de pressió arterial i va ser atès per un equip mèdic durant una hora», va afegir.

El filipí Tagle

Un clima molt hostil que se suma als atacs a una altra figura considerada també afí al difunt pontífex argentí i de l’ala reformista: el cardenal filipí Luis Antonio Tagle. Durant tota la setmana, contra ell, s’ha evocat la seva mala gestió de Càritas Internacional, de la qual va ser president del 2015 al 2022, any en què la institució va ser intervinguda pel mateix Francesc després d’una sèrie d’escàndols financers i presumptes abusos sexuals. «Conclave, l’hora dels verins», ha conclòs el diari La Repubblica.

La situació evoca lluites no precisament noves per a la mil·lenària institució. Ja en l’edat mitjana, les xafarderies, les cartes anònimes i tota mena d’acusacions sobre presumptes immoralitats dels candidats es difonien per desacreditar uns i d’altres. En el conclave del 1378, un any després de la tornada del papat al Vaticà després del seu trasllat a Avinyó, la pressió de la multitud romana per l’elecció d’un pontífex italià va desembocar en amenaces violentes i, segons algunes cròniques, en un autèntic linxament psicològic dels cardenals francesos. El resultat va ser un papa elegit enmig del caos, Urbà VI, seguit d’un cisma que va partir l’Església durant gairebé 40 anys.

Lluites passades

Durant el Renaixement, les campanyes de difamació es van tornar més sofisticades. Emissaris de famílies aristocràtiques, ambaixadors i fins i tot cardenals difonien rumors sobre suposats favors, amants secrets o simpaties herètiques. Les informacions falses, sovint transmeses per «preocupats catòlics devots», tenien per objectiu destruir la imatge pública dels favorits al tron papal.

Notícies relacionades

Detenen una parella amb sis primats bebès ocults als genitals

Un terratrèmol de magnitud 7,5 sacseja l’extrem austral de Xile

En època més recent, l’episodi més cèlebre d’interferència va ser el conclave del 1903. L’emperador d’Àustria, Francesc Josep, va enviar un missatge secret als cardenals per exercir l’anomenat jus exclusivae, un dret no escrit pel qual algunes monarquies catòliques (Àustria, França, Espanya) podien vetar un candidat considerat indesitjable. La víctima va ser el cardenal Mariano Rampolla del Tindaro, secretari d’Estat de Lleó XIII, pròxim a França i hostil als Habsburg. Finalment, després que el cardenal Jan Puzyna, arquebisbe de Cracòvia, anunciés el veto en nom de l’emperador, el conclave es va dividir. Així, Rampolla va rebre diversos vots, però va ser elegit Giuseppe Sarto, que es va convertir en Pius X.

Un altre va ser el cas del conclave del 1939 que elegiria Eugenio Pacelli (Pius XII), quan la premsa estrangera es va convertir en un camp de batallapropagandístic. Alguns diaris afins al nazisme van difondre el rumor que Pacelli era «massa pròxim als anglesos» o fins i tot un «maçó encobert», mentre que sectors antifeixistes l’acusaven d’haver mantingut una actitud massa conciliadora amb Benito Mussolini i amb l’Alemanya de Hitler, a causa del Concordat del 1933 signat quan era nunci a Berlín. Finalment, Pacelli va ser elegit en la tercera votació, però el ressò de les insinuacions contra ell va continuar en la postguerra.