La batalla per la successió de Francesc entra en la seva fase dura (i no t’ho ha explicat la pel·lícula Cònclave)

El purpurat alemany Reinhard Marx, de l’ala progressista, exmembre del C9 (el grup dels cardenals que havia triat Francesc per aconsellar-lo en les tasques més delicades), fins i tot amb el llenguatge vellutat de l’Església, no ho ha amagat en les seves últimes declaracions. «La discussió acaba de començar», ha dit Marx, també expresident de la rebel i ultraprogressista Conferència Episcopal alemanya i considerat un kingmaker. «El conclave durarà pocs dies», fins i tot ha vaticinat Marx.

El prelat s’ha referit així a les congregacions generals, les reunions preconclau en què tenen dret a participar 252 cardenals, això és, tots els prínceps de l’Església, tant els que elegiran el futur Papa en el conclave, com els que no (per límit d’edat). Una cosa que amb prou feines es veu a la pel·lícula d’Edward Berger. Potser també perquè aquestes reunions són gairebé tan secretes com el conclave, amb el mateix obstacle que ningú és allà dins per assistir i explicar-ho, tret dels mateixos purpurats. 

Secretisme habitual

Reflex d’això ha sigut tota la setmana passada l’estoic comportament del portaveu vaticà, Matteo Bruni, l’executiu a qui aquests dies li toca esquivar –el més astutament possible– les preguntes-bala dels periodistes. «Els cardenals han discutit de qüestions de món i de l’Església», va explicar Bruni. «¿Però de què van parlar en concret? ¿Ens ho pot explicar almenys a grans trets?», se li va preguntar una vegada i una altra. «És tot el que puc dir», va replicar ell.

El motiu està també en les lleis vaticanes, que preveuen que en aquest moment transitori de Seu Vacant els cardenals mantinguin certa discreció. 

En aquest clima d’habitual secretisme eclesial i informació amb comptagotes sobre els assumptes més difícils, la primera congregació es va celebrar el dimarts 22 —un dia després de la mort de Francesc— i la següent es durà a terme aquest dilluns, a partir de les nou del matí.

És tot el que se sap de moment. Els cardenals es reuniran allà després de visitar –com van decidir en la quarta reunió– aquest diumenge a la tarda la tomba del difunt papa a la basílica de Santa Maria Major, que també s’ha obert ja als fidels.

La incògnita de les perifèries

Aquestes, de fet, són —partint del que estableix la tradició vaticana— les primeres tasques de les congregacions: decidir sobre les tasques pràctiques urgents i organitzar (també logísticament) els funerals del difunt Papa. Després d’això és quan les coses comencen a posar-se serioses: «Els cardenals electors comencen a conèixer-se, es parlen i s’estudien», com va resumir el vaticanista Gian Luigi Vecchi. És a dir, traduït en llenguatge pagà, comencen a parlar de qui serà el futur cap de l’Església catòlica. 

Notícies relacionades

Detingut el presumpte assassí de Charlie Kirk, un jove de 22 anys de Utah

Les autoritats dels EUA publiquen un vídeo i demanen col·laboració ciutadana per trobar l’assassí de Charlie Kirk

La circumstància, en aquesta successió, té un matís afegit. Això és que, durant el seu papat, Francesc va nomenar una gran quantitat de cardenals de països allunyats d’Europa, el continent en què s’ubica El Vaticà. Per tant, molts arribaran a Roma coneixent-se poc o res, i fins i tot és possible que en les congregacions generals es vegin per primer cop. El que també explica per què els vaticanistes consideren com a favorit el cardenal secretari d’Estat, l’italià Pietro Parolin, el primer alt càrrec vaticà que aquests prelats han estat trobant en els passats anys a l’arribar a Roma. 

És allà on potser la realitat i la (bona) ficció de la pel·lícula Cònclave donaran la seva millor síntesi, al recordar el substrat de tota elecció papal. El que abans eren les simonies i tripijocs dels Papes del Renaixement, o les promeses de les anomenades potències catòliques (França, Àustria...) perquè el conclave elegís un Papa afí a ells. Ara és un ordre mundial trastocat a què haurà de fer front l’Església del futur.