Les empreses aplaudeixen

Si ja en aquests últims anys els vents bufaven a favor de les empreses del sector de defensa, el pla de rearmament europeu que acaben d’anunciar els Vint-i-set suposa una reafirmació que, per a elles, el millor encara ha d’arribar. En termes pràctics, per al sector és secundari si els fons que es mobilitzin venen dels pressupostos nacionals o de Brussel·les. El fonamental és que preveuen un abundant mannà, tot i que no s’arribi als anunciats 800.000 milions d’euros per als pròxims quatre anys, impulsat pel somni d’una autonomia estratègica que permeti a la UE comptar amb els seus propis mitjans per defensar els seus propis interessos o, en paraules del pròxim canceller alemany, per independitzar-se dels EUA.

És molt la tirada que queda per recórrer per arribar a aquest objectiu i molts també els problemes a superar. Avui, per començar, no existeix un sector industrial europeu de defensa, sinó unes 2.500 empreses (públiques i privades) d’identitat nacional, tot i que moltes hagin estès les seves xarxes fora de les seves fronteres pàtries. De fet, més enllà de l’exitós projecte d’Airbus, ni en l’àmbit naval ni en el terrestre hi ha una cosa similar que serveixi a curt termini com a embrió d’una veritable base industrial europea de defensa que, al servei d’una agenda comuna, pugui atendre les necessitats dels estats membre i competir en els mercats globals. D’altra banda, quan es planteja potenciar la base industrial i tecnològica de la defensa a escala comunitària, cosa que comporta dedicar fons comuns per aconseguir l’esmentat objectiu d’autonomia, no hem d’oblidar que Alemanya, França i Itàlia concentren entorn del 70% de tota la capacitat industrial existent, fet que explica que siguin molts els estats membre reticents a aprovar els esmentats fons perquè calculen que no aconseguiran taxes de retorn apreciables, mentre que aquests tres països acabaran per acaparar-ne la majoria.

Notícies relacionades

Orania, un lloc per a blancs a Sud-àfrica

"Motivació política" en l’assassinat d’una congressista i el marit

En el cas d’Espanya, immediatament darrere dels tres esmentats, però amb Polònia i els Països Baixos trepitjant-li els talons, la situació és ambivalent. D’una banda, el sector –unes 500 empreses que donen ocupació directa a unes 55.000 persones i registren un volum de producció anual d’uns 7.000 milions d’euros– permet a Espanya aparèixer com el setè exportador mundial d’armes (entorn del 80% de la facturació total). Però de l’altra, es constata que més del 75% de la facturació total està en mans de capital estranger, que el sector està atomitzat (Airbus i Navantia suposen el 70% de la facturació total) i que, malgrat successius intents, no s’ha aconseguit crear un campió nacional amb Indra ara mateix com l’opció predilecta.

El futur immediat apunta que, en el context definit per l’Estratègia Industrial de Defensa aprovada per la UE el 2023 i pel pla aprovat el dia 6 pel Consell Europeu, hi haurà negoci per a molts, però també augmentarà la baralla per dotar-se de prou capacitat (sobretot en recursos humans i tecnològics) per poder competir amb avantatge pels sucosos concursos que es vagin anunciant. I tot això, sabent que si les empreses amb seu a la UE no aconsegueixen situar-se a aquest nivell –el que implica fusions, però també desaparicions–, els seus competidors nord-americans (però també sud-coreans, xinesos i turcs) s’emportaran la part més substanciosa del botí. I això, vist des de l’òptica política de qui pretén aconseguir l’autonomia estratègica, seria una pèssima notícia.