La UE i les armes nuclears

É s àmpliament sabut que, des de fa dècades, els Estats Units proporcionen una cobertura de seguretat als seus aliats europeus sense la qual la nostra situació seria d’extrema vulnerabilitat. L’element més excel·lent d’aquesta cobertura és el paraigua nuclear sota el qual ens cobrim, assumint, de passada, la dependència de Washington en el marc de l’OTAN. Avui, amb Trump com a principal disruptor de l’ordre internacional vigent, aquests aliats perceben amb claredat que els EUA ja no són un soci fiable, condició que determina, com acaba de declarar el pròxim canceller alemany, Friedrich Merz, la necessitat d’"independitzar-se del seu patró". ¿Significa això que els Vint-i-set estem decidits a arribar a una veritable autonomia estratègica, comptant amb tots els mitjans necessaris, incloent-hi els nuclears, per garantir la nostra pròpia seguretat per nosaltres mateixos?

Subordinació.

Per descomptat, no calia esperar Trump per entendre que el vincle transatlàntic ens col·loca en una indesitjable posició de subordinació. Però una barreja de comoditat mal entesa i de curtes visions nacionalistes ens ha portat a relegar durant massa temps la necessitat d’adoptar decisions per dotar-nos d’una veu única en l’escenari internacional, equipats amb tots els instruments precisos (inclosos els militars) per defensar els nostres interessos. Decisions que, pel que fa a les armes nuclears, obliguen a valorar almenys dos aspectes.

Notícies relacionades

Trump nomena un enviat especial per annexionar-se Grenlàndia

Les víctimes d’Epstein

El primer té a veure amb la voluntat política. En termes socials, no resulta fàcil traslladar a l’opinió pública la idea d’una UE nuclear, que comporta dedicar substancials esforços a aquesta finalitat. A això se suma que unes forces armades europees, amb el complement d’una hipotètica triada nuclear, només són factibles si existeix un procés de presa de decisions realment comunitari que estableixi els protocols d’actuació, els pressupostos i una cadena de comandament sòlida i sotmesa a una autoritat política reconeguda pels Vint-i-set. Res d’això existeix en l’actualitat i la fragmentació interna que conflictes com el d’Ucraïna fan ben visible dificulten encara més superar els obstacles derivats d’un nacionalisme anacrònic.

El segon té relació amb els mitjans. Avui la Unió no compta amb mitjans militars propis –pràcticament tots són nacionals–, i menys encara nuclears. A partir d’aquí es pot pensar a crear una capacitat nuclear comunitària des de zero, que resulta descartable, o treballar a partir del que ja existeix. França, amb la seva force de frappe, és avui l’única potència nuclear dels Vint-i-set. S’estima que compta amb un arsenal de 290 caps que poden ser utilitzats en els avions Rafale i en els 4 submarins de classe Le Triomphant; molts, si es compara amb els 184 països membres de l’ONU que no posseeixen enginys nuclears, però molt lluny dels 5.800 de Rússia. A tot això, ja posats a imaginar possibles escenaris futurs, es podrien sumar els 225 caps i els 4 submarins Vanguard del Regne Unit –suposant que algun dia tornin a la UE–. Com que, com París i Londres han repetit moltes vegades, la dissuasió nuclear no es comparteix, resulta impensable imaginar que els dos arsenals podrien passar a mans d’una autoritat comunitària. Això deixa com a única opció possible, en el millor dels casos, que Emmanuel Macron es decideixi a desplegar alguns dels seus Rafale en terra alemany. La resta és parlar per no estar callat.