El poder i la fúria

Com en la novel·la de Beckett Tot esperant Godot, en la qual tots esperen una cosa que mai no arriba, l’amenaça de l’atac d’Israel a l’Iran ens manté atents, sabent que passarà, tot i que desconeixem com i quan. Netanyahu no s’ha cansat de repetir que la resposta serà contundent, precisa i per sorpresa, que és el que tothom tem, atesa la deriva del seu Govern, que es fa el sord a tots els consells perquè moderi els seus atacs. Cada vegada està més clar que aquella no era només una resposta al brutal atemptat terrorista del 7 d’octubre, sinó més aviat una guerra expansionista de conseqüències imprevisibles.

Atacar l’Iran és ara la gran incògnita que pot canviar el futur. Ni Israel ni tampoc els EUA poden tolerar l’atac amb míssils que va llançar el règim dels aiatol·làs com si fos normal. Hi haurà resposta, una represàlia no quedarà diluïda per l’activitat en altres fronts. El que importa ara és la intensitat amb la qual s’apliqui. Joe Biden ja ha transmès que no està disposat a donar suport a un atac a les instal·lacions nuclears o petrolíferes, que són els dos pilars del poder iranià.

Amenaça global

Notícies relacionades

Propi d’un tirà

Espanya, ni prioritat ni problema per a la Casa Blanca

Un atac a una instal·lació nuclear dispara l’amenaça global per a tothom; una ofensiva que elimini instal·lacions estratègiques de petroli posa en perill la indústria mundial, amb la possibilitat de tallar el flux del petroli d’Emirats i l’Aràbia a bona part del món occidental, una situació que transformaria la guerra regional en un conflicte sistèmic, que portaria de nou a una espiral inflacionista.

Un Govern democràtic hauria d’utilitzar les armes de manera estratègica i evitar amenaces que també els afectin. El problema és que res en aquest conflicte ja és normal. Entre el poder i la fúria, Netanyahu s’ha instal·lat en la segona, que és l’única manera en la qual pot mantenir el poder. Però és la menys intel·ligent per a la seguretat d’Israel i per a la nostra.