Trump, devorat en directe

L’animal televisiu per excel·lència va ser devorat per la pantalla. De manera inapel·lable i devastadora. La mateixa televisió que ha convertit la política en pur entreteniment, no gaire diferent en el format i en el fons als duels entre concursants d’un reality show, va trobar en Donald Trump un producte esgotat. Avorrit, incoherent, apocalíptic. Repetitiu com un disc ratllat i sense un sol conill al barret de copa, tret de per als acudits dedicats al sortint Joe Biden i les seves inesgotables vacances a la platja. El tòrrid idil·li amb la caixa tonta del mestre de cerimònies de The Apprentice es van fer miques en el debat de Filadèlfia. El republicà es va immolar figurativament en directe. Amb 90 minuts n’hi va haver prou perquè el minotaure catòdic es mengés el més avantatjat dels seus fills.

No va caler que la demòcrata brillés tota la nit. Va estar serena i sovint persuasiva, l’únic adult a l’habitació. Millor quan va sortir del guió que quan va repetir les frases estudiades dels seus spin doctors. Massa encotillada llavors i presa de qüestionables herències. Però va demostrar tenir una afinada intel·ligència política i una disciplina a prova de bombes per deixar que el republicà es retratés en els 90 minuts més reveladors de la seva carrera política. Per primer cop en els nou anys des que Trump va descendir de les escales mecàniques de la Trump Tower per dinamitar la política nord-americana, algú havia aconseguit desxifrar el codi perquè el rei quedés completament despullat. Poc més que una carcassa buida.

Aranzels a discreció i expulsió massiva de milions d’emigrants. Però ni un pla per executar-los ni una sola argumentació justa per explicar els seus beneficis. (D’això s’encarreguen els arquitectes de les 900 pàgines del seu Projecte 2025, als quals no va voler reconèixer malgrat que han participat en la seva elaboració 140 figures pròximes que van treballar en la seva Administració, segons la CNN.)

Sense arguments ni respostes

Aquesta dinàmica va adoptar caires de vergonya quan Harris li va dir que, en nou anys conjurant-se per reemplaçar Obamacare, ni ell ni el seu equip han sigut capaços de presentar un pla alternatiu. Va respondre que –nou anys després– continuen estudiant-ho. O quan no va saber què contestar als moderadors que el van instar a explicar els passos que desplegarà per a aquesta pau a Ucraïna que promet aconseguir en el temps que es triga a fer una truita, com feien els vells xerraires de les fires.

Notícies relacionades

La revolta indígena que engoleix el mar

El BCE calcula que l’euro digital substituirà 5 de cada 10 € físics

Amb el sarró buit de dades, fulls de ruta o la més mínima demostració de conèixer els rudiments i les complexitats que amaguen els grans desafiaments del país, a Trump no li va quedar més remei per omplir l’estrepitós buit que recórrer a les seves quotidianes fabulacions distòpiques i provadament falses. Va parlar d’emigrants que es mengen gossos o d’un lideratge demòcrata suposadament d’acord "amb executar nadons" després del seu naixement, a col·lació d’un segment sobre l’avortament. I entre mig va donar la raó a aquells que el veuen com un "titella de Vladímir Putin", al ser incapaç de dir si vol que Ucraïna guanyi la guerra.

Harris en va tenir prou amb dir si en volen quatre més d’"això". D’enfrontament teledirigit amb els seus veïns. D’un president que es passa el dia atiant amplis sectors de la població, incloses les seves vaques sagrades com els militars, i ruixant amb gasolina la convivència.