Veneçuela es descompon

El cap de setmana ha tingut dos punts d’inflexió, la convenció demòcrata als EUA amb l’elecció de Kamala Harris que ha tornat la il·lusió i l’augment de la repressió a Veneçuela. Hi haurà temps per analitzar l’esperança en la carrera a la Casa Blanca. Veneçuela, en canvi, ha iniciat el seu descens frenètic a un abisme totalitari. L’últim és la citació de la fiscalia a declarar avui per conspiració al líder de l’oposició, Edmundo González. Nicolás Maduro ha portat a terme el frau electoral més gran que es recorda en una pretesa consulta democràtica. És tan evident, que tota l’esquerra llatinoamericana, tret de països com Cuba i Nicaragua amb registres totalitaris que els desqualifiquen per opinar de democràcia, s’ha llançat a demanar-li a Nicolás Maduro que iniciï un procés de transició. Però el règim ha pres el camí de la repressió que practicava, ara ja sense reserves, cap a tot el que s’atreveixi a discrepar. La pregunta és ¿i ara què?

El desitjable seria iniciar un procés de canvi, l’oposició que s’ha mantingut al país tots aquests anys, lluny dels més radicals que atiaven des de l’estranger, té mecanismes per obrir portes al diàleg, des d’una taula de partits que ja existeix fins als líders electes o figures que treballen en organitzacions en defensa dels drets i la democràcia. Però això no passarà. Maduro no deixarà el poder perquè ja no pot viure sense aquest. Sense evidència que digui el contrari, si l’oposició va arribar gairebé al 70% de la voluntat popular, el país no pot continuar com si res hagués passat i només es perfilen dos escenaris per revertir el poder: amb la promesa d’amnisties, un passa per anar avançant en una oposició que vagi sumant crítics en el bàndol de Maduro, incloent-hi l’Exèrcit, fins a esquerdar el règim per dins; l’altre, més dràstic, és la possibilitat d’una revolució a la romanesa i que irrompi la violència fins a acabar amb l’autòcrata. La resta és un Estat en descomposició en mans d’un clan mafiós.