El president reformista de l’Iran s’estrena amb les mans lligades

Va ser una doble sorpresa per a tothom. L’Iran, amb Ebrahim Raisi de president, anava cap a un camí clar: els ultraconservadors, liderats per Raisi i el líder suprem, Ali Khamenei, controlaven cada vegada més poder i cadires a Teheran. I el futur, amb Raisi com un dels favorits per ser elegit el nou aiatol·là una vegada mori Khamenei, semblava lligat i ben lligat.

Però el maig d’aquest any, Raisi va morir en un accident d’helicòpter al nord del país, i la seva mort va forçar unes eleccions presidencials anticipades aquest juliol que van portar a la segona sorpresa. Els comicis, contra tot pronòstic, els va acabar guanyant Masoud Pezeshkian, un parlamentari i antic ministre de Salut de la facció reformista iraniana relativament desconegut fins fa pocs mesos. Quan Pezeshkian juri el seu nou càrrec –previst a finals de juliol– l’Iran haurà passat de tenir un Govern radicalment conservador a un altre moderat que ha promès canvis durant la campanya. Les seves capacitats de portar a terme aquests canvis, però, són mínimes.

Poques diferències

"El poder de decisió de la presidència iraniana és reduït, i això s’entén amb un exemple clar. Als EUA, podríem dir que, en certs aspectes, la diferència entre les polítiques que poden fer Joe Biden i Donald Trump poden implicar un gir de 180 graus", explica Ali Vaez, director del programa de l’Iran del think tank internacional Crisis Group. "A l’Iran -continua l’expert-, la diferència que pot haver-hi entre un radical i un reformista és de 45 graus".

Notícies relacionades

El camp britànic es revolta

Bielorússia vota sense opcions de fer fora Lukaixenko

La màxima autoritat del país no és el president, sinó el líder suprem i, per això, aquesta diferència sempre serà menor. Però hi ha una diferència política entre radicals i conservadors. I aquesta diferència té un impacte en la vida dels iranians", diu Vaez, que situa Pezeshkian en el sector més conservador dins dels moderats.

Durant la campanya, Pe-zeshkian va evitar parlar de mesures concretes i de canvi en el sistema, i va al·legar en diverses ocasions que la figura del president no té potestat, en gaires qüestions, per prendre decisions. Un clar exemple d’això és la política nuclear, militar i exterior iranianes, que recauen exclusivament en mans de l’aiatol·là.