Pierre Blanc: "Israel utilitza la seva superioritat militar per negar l’aigua als seus veïns"

En el seu llibre demostra que les desigualtats en el repartiment de la terra han sigut un dels catalitzadors de la història. ¿Continua tenint vigència aquesta premissa a mesura que el món s’urbanitza?

La desigualtat en el repartiment de terres té conseqüències més greus en les societats rurals, on de vegades genera conflictes polítics i violència, mentre que en societats urbanes les conseqüències són ecològiques. Algunes regions de l’Àfrica estan al caire del conflicte perquè hi ha una consciència que els terrenys agrícoles són molt rendibles com a inversió. D’allà sorgeix la corrupció. L’Estat arrenda el terreny a inversors estrangers o del país per transformar-lo en cultivable. I això desplaça els camperols locals. Ho veiem al Camerun, el Senegal, Etiòpia o a Moçambic, on hi ha hagut una gran mobilització per frenar un projecte per transformar el país en un dels principals productors de canya de sucre.

¿Aquesta dinàmica porta a una nova reconcentració de la terra?

Els mecanismes són una mica diferents dels del segle XX, per la qual cosa els seus efectes també ho seran. Un d’ells és geopolític. Després del col·lapse de la Unió Soviètica, milions d’hectàrees de terra col·lectivitzada van quedar a mercè del mercat i van ser adquirides per oligarques i inversors estrangers. En altres regions com el món desenvolupat, el que ha passat és l’envelliment de la població rural, cosa que està sent aprofitada pels inversors agrícoles.

¿Hi ha riscos per a la seguretat alimentària o la pau social?

A Europa, si es reconcentren les terres, afecta relativament poca gent, de manera que el potencial de desestabilització és baix. Però poden sorgir altres problemes. Si la Xina compra terra a Europa, probablement no haurà de desposseir els agricultors europeus, perquè en queden pocs, però òbviament es generarà un problema de sobirania alimentària perquè la Xina reimportarà part de la producció. Però si pensem en l’Amèrica Central, en Àsia del Sud, en països on la societat és extremadament rural, allà la reconcentració de terres pot causar inestabilitat política.

Rússia ha tornat a convertir-se en una potència agrícola. ¿Com utilitza Putin l’alimentació per expandir la seva influència arreu del món?

Quan Putin va arribar al poder el 2000 va entendre que l’agricultura podia ser tan important com el poder militar per projectar la seva influència. En pocs anys va reemplaçar les velles estructures col·lectivitzades per una agricultura ultracapitalista concentrada en mans dels oligarques afins al Kremlin. També va construir ports i infraestructures per a l’exportació, especialment de cereals. El 2015 Rússia va passar a ser l’exportador de blat més gran del món. Putin ho va utilitzar per ajudar la Síria de Bashar al-Assad durant la Guerra Civil, especialment quan el Daesh va ocupar les regions bladeres entre el 2014 i el 2017. Per fonamentar la seva aliança amb Egipte o per mirar d’ocupar l’espai de França a Algèria. Passa el mateix al Níger, Mali, Burkina Faso o l’Àfrica Central, on està distribuint blat a preus gairebé regalats i canya de sucre.

La Xina té el 9% de la terra arable del planeta i el 20% de la població. ¿Com està fent per quadrar el cercle?

Notícies relacionades

El Papa defensa en la seva primera homilia una Església que faci front als que la ridiculitzen i menyspreen

Qui és el nou Papa? Així és Robert Francis Prevost, elegit nou Pontífex Lleó XIV

La Xina no pot ser autosuficient, però sap que per ser una gran potència ha de garantir el seu proveïment i no pot dependre en excés d’altres països com els EUA. Mira de resoldre l’equació de diverses maneres. En cultius menys estratègics com la soja, deixa que els produeixin d’altres. Ha diversificat les seves fonts, comprant al Paraguai, l’Argentina o el Brasil. On vol ser autosuficient és en cultius estratègics com el blat i l’arròs.

També Turquia està construint molts embassaments a les conques dels rius Eufrates i Tigris. Tant, que fins i tot està deixant sense aigua l’Iraq i Síria. ¿És un bon exemple d’una potencial guerra per l’aigua?

Prefereixo parlar de violència hidrològica. A l’Orient Mitjà veiem que hi ha diversos països que fan servir la seva superioritat militar per impedir que els països limítrofs accedeixin a l’aigua que necessiten. És la hidrohegemonia. Turquia, sobre el Tigris i l’Eufrates; Israel sobre el Jordà, i Egipte, sobre el Nil. Però sí que és molt preocupant el que està fent Turquia. Construeix 22 preses per a la irrigació i la producció hidroelèctrica. El cabal del Tigris i l’Eufrates es reduirà brutalment i Síria i l’Iraq tindran accés a menys aigua. I allà tindran grans problemes que seran font d’inestabilitat.