L’Iran, una incertesa nuclear

Els plans nuclears que té el règim iranià són motiu justificat de preocupació. La disposició de la teocràcia dels aiatol·làs a disposar en poques setmanes d’urani enriquit al 90% –ara el té al 60%–s’ha multiplicat amb les incerteses de futur derivades de la mort del president Ebrahim Raisi en un accident d’helicòpter. Especialment, la incògnita sobre qui serà el successor d’Ali Khamenei, líder suprem de la República islàmica, en un lloc que semblava destinat a Raisi i per al qual ara es manegen diversos noms, tots de l’ala dura com el cap de l’Estat finat.

A l’espera de la celebració d’eleccions presidencials, l’única certesa és que l’Iran s’ha donat momentàniament per satisfet amb l’atac de l’abril passat contra Israel amb drons i míssils i amb la resposta continguda israeliana, que no va causar danys a les instal·lacions del seu programa nuclear. Però en el si del règim hi ha dos punts de vista diferents: el que entén que, com demostra la història, disposar de l’arma nuclear blinda qui la posseeix davant els seus enemics, i el que afirma que enfilar la recta final de l’enriquiment d’urani comporta riscos inassumibles davant Israel i els Estats Units. Amb la possibilitat afegida que agreugi les tensions regionals desencadenades per la guerra de Gaza.

En teoria, el sector més dur de l’entorn d’Ali Khamenei aposta per armar la bomba i el més possibilista creu que és moment d’esperar i veure. Al mig, el líder espiritual manté una actitud expectant en la qual cada dia pesa menys la seva vella advertència que desenvolupar l’arma nuclear és contrari als preceptes de l’islam. De fet, predomina en l’Administració de Joe Biden el convenciment que el finat Raisi es decantava per mantenir viu el programa nuclear i és improbable que qui el substitueixi sigui algú de la facció moderada del clergat iranià. O el que és el mateix, que sigui algú inclinat a treure el màxim partit a la mobilització contra Israel dels seus aliats –Hamàs a Gaza, Hezbol·là al Líban, i els houthis al Iemen– abans que a perseverar en la implicació directa en la crisi del Pròxim Orient.

Les dificultats creixents de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA) per accedir a les plantes nuclears no és un detall menor. Perquè si el programa iranià d’enriquiment d’urani tingués com a finalitat única disposar de combustible amb fins civils, no tindria sentit posar límits a la tasca dels inspectors de l’AIEA.

En canvi, l’opacitat dona peu a tota mena de sospites i recels en una atmosfera extremadament volàtil en la qual tot pot passar, una situació que fa impossible que l’Iran pugui desfer el camí seguit a partir del moment en el qual Donald Trump va cancel·lar l’acord que havia aconseguit Barack Obama per aturar la nuclearització del país i, alhora, va multiplicar les sancions amb greu perjudici per a l’economia iraniana. Una cosa que no ha impedit als aiatol·làs ser a un pas de ser una potència nuclear i disposar d’una arma presumptament dissuasòria que augmentaria la seva influència regional, alimentaria encara més la inestabilitat als voltants d’Israel, posseïdor així mateix de l’arma nuclear, i tindria una repercussió global.