La deriva moral d’Israel: del realisme a l’extremisme que ha destruït Gaza

D’això al moment actual. Més de 30.000 morts a Gaza, gairebé la meitat nens. Destrucció massiva. Fam deliberada. ¿La reacció a Israel? Indiferència generalitzada. Soldats que celebren la detonació de barris sencers amb vídeos a les xarxes. Un president, Isaac Herzog, que afirma sense despentinar-se que no hi ha innocents a Gaza. I un exèrcit, "el més moral del món", que autoritza com a "dany col·lateral" víctimes civils en un rang de tres dígits a canvi d’un brigadier general de Hamàs, poc més que un coronel.

Efectes del 7 d’octubre

La pregunta és com s’ha arribat fins aquí. ¿Quan es va fotre Israel?, que escriuria Vargas Llosa. Alguns diran que és una reacció pròpia del trauma i la por visceral que va deixar la matança de Hamàs del 7 d’octubre. Però seria una resposta mandrosa. El 7 d’octubre és més aviat un factor multiplicador d’una sèrie de patrons, conductes i perversions ideològiques que a ulls d’alguns israelians estan destruint el país i posant seriosament en perill la viabilitat futura de l’Estat jueu.

"Per a mi la resposta es redueix a una paraula, l’ocupació [dels territoris palestins, iniciada el 1967], que ha corromput fins a la medul·la la societat israeliana", assegura Yehuda Shaul, activista dels drets humans i cofundador de Breaking The Silence, una organització d’exmilitars que denuncia els abusos de l’Exèrcit als territoris ocupats. "No només ha conduït a la deshumanització dels palestins, sinó a una lògica de violència incremental com a mitjà per mantenir l’ocupació. L’única manera de governar un poble contra la seva voluntat i sense donar-li drets és fent que et temin. Cada vegada que s’acostumen a aquest nivell de por i tornen a rebel·lar-se, has d’incrementar-lo. I així indefinidament. És com una addicció".

D’altres consideren que el "pecat original" és anterior. "Les arrels estan el 1948, allà va començar el procés de degeneració nacional", assegura l’historiador Meir Margalit, exregidor a Jerusalem. Margalit al·ludeix als "crims contra la humanitat" comesos per les tropes de l’Haganà durant la primera guerra araboisraeliana que va seguir la declaració d’Independència d’Israel. Els assassinats de civils i presoners de guerra; l’expulsió de 700.000 palestins de les seves llars per crear una majoria jueva en el nou Estat o la demolició de més de 500 pobles àrabs per esborrar la seva memòria. "La diferència és que en aquelles primeres dècades la gent tenia una mica de vergonya. Ara ja no existeix. S’ha construït una narrativa per demonitzar l’altre i justificar la matança. És el reflex del procés de bestialització dels últims anys".

La retòrica de l’extermini

El llegat de l’Holocaust és important. No només és viu, sinó que s’utilitza políticament, com es va veure en les reaccions al 7 d’octubre, la jornada més sagnant –amb gairebé 1.200 morts– en la història d’un Estat que va néixer com a refugi davant la persecució secular dels jueus. La retòrica inicial dels països àrabs cridant a l’extermini, per febles que fossin militarment, va ajudar a perpetuar aquelles pors. "Patim una paranoia i una esquizofrènia aguda", afirma Margalit. "Tenim l’exèrcit més poderós de la regió, però vivim amb més por que qualsevol. Tots són enemics i tots volen aniquilar-nos".

La majoria d’israelians no saben què passa als territoris ocupats. Des que Ariel Sharon iniciés la construcció del Mur de Separació el 2004, està prohibit per als israelians entrar a Cisjordània. I en les converses avui sobre el conflicte tendeixen a atorgar-li una importància residual a l’ocupació, quan és el leit motiv de la resistència palestina. "Els israelians no saben i no volen saber què passa a l’altre costat", afirma Moshe Amirav, assessor d’Ehud Barak en els processos de pau de fa dues dècades.

Frontó contra la pau

El fatalisme s’ha imposat en els dos pobles. Fa anys que la propaganda israeliana repeteix que no hi ha socis per a la pau en l’altre bàndol. Això ha contribuït a la pràctica desaparició de l’esquerra, fins i tot el laborisme moderat. Veus com les d’aquest reportatge són avui marginals. Les idees de la dreta expansionista i l’extrema dreta messiànica ho han copat tot a Israel. Partits descrits com a feixistes han entrat en el Govern. I amb tots aquests no deixa d’escampar-se com el foc el supremacisme jueu.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

El Regne Unit rep una xifra rècord d’immigrants en un dia electoral clau

Fa 20 anys només la dreta radical parlava d’annexionar-se els territoris ocupats. La resta no ho considerava realista. Però actualment les dues idees són part del mainstream polític. "Com que no hi ha socis per defensar l’apartheid als territoris i el supremacisme jueu, ¿què fas? Treus la carta de l’antisemitisme, cada vegada més important com a eina per silenciar la crítica legítima a Israel", diu Shaul.

Aquesta deriva, però, no hauria sigut possible si Israel no hagués disfrutat de total impunitat en l’esfera internacional. "La bèstia ha anat creixent perquè cada vegada que s’ha creuat una línia vermella res ha passat. No es paga cap preu, no hi ha rendició de comptes. I així vas perdent l’ètica fins a arribar on estem: esborrant Gaza de la faç de la terra", assegura Yehuda Shaul.