"Milei li pot ensenyar a la ultradreta espanyola a ser massiva"

¿Com ha passat Javier Milei de les tertúlies televisives a asseure’s a la butaca presidencial en tan poc temps? ¿En quins moments van entreveure que no era una possibilitat forassenyada?

Caldria retrocedir en el temps, almenys fins al 2008, quan el Govern de Cristina Fernández de Kirchner va tenir un fort enfrontament amb els productors agropecuaris que es va conèixer com "la crisi del camp" i va dividir amb intensitat les aigües entre simpatitzants i adversaris de la presidenta. Llavors vaig detectar que alguna cosa diferent començava a passar. Cap al 2012, la situació ja era molt visible. Però el kirchnerisme, amb el seu biaix progressista tancat en si mateix, no ho registrava. Vaig intuir que tot el que aquesta força deixava fora s’agruparia en contra seu. Miràvem a més les expressions de màxima radicalitat que reunien a Europa a totes les dretes. Ningú ens va prestar gaire atenció quan vam dir que un nou subjecte polític podia néixer.

I va néixer. A més de les afinitats, rancors i anhels que es van traduir en vots a favor de Milei, hi ha altres factors com l’econòmic i els canvis en la percepció del paper de l’Estat i el treball, segons es desprèn de les conclusions del llibre.

El model productiu que va distingir aquest país per les seves condicions d’inclusió va esclatar el 1975. Van passar després la dictadura, entre 1976 i 1983, la crisi hiperinflacionària de 1989, el desastre econòmic i financer del 2001. Van venir alguns anys excepcionals i des del 2012 es va desencadenar un procés d’estancament i inflació, amb el consegüent augment de la pobresa, la precarització de les classes mitjanes i el treball informal. Hi ha altres factors, com les transformacions en l’univers digital i el seu impacte en la política. Per últim, l’enorme amargor dels votants peronistes o antiperonistes amb les frustracions acumulades.

¿A això caldria afegir-hi els efectes socials de la pandèmia?

La circulació del virus va coincidir amb el canvi de ponderació positiva del paper de l’Estat. Reconec que al començament de la pandèmia vaig pensar, i no estava sol en aquesta hipòtesi, que passaria el contrari per la intervenció de les institucions en la crisi sanitària. El llarg confinament va fer, no obstant, estralls al sector informal de l’economia, qüestionat al seu torn per atemptar contra la salut pública. Altres fets van suscitar un fort desprestigi del govern d’Alberto Fernández, com les fotografies d’una vetllada en la residència presidencial en plenes restriccions. La pandèmia ens va permetre constatar que una candidatura presidencial llibertària deixava de ser inversemblant.

Al llibre s’emfatitzen les transformacions en el món laboral, l’aïllament del teletreball i la desconfiança compartida en les antigues maneres de progrés social a l’empara de l’Estat, això que denominen "millorisme".

Amb un mercat informal tan gran, en el qual s’estén el que anomenem l’"autooptimització del jo", no podia reproduir-se l’experiència peronista dels anys 50, basada en l’ampliació dels drets socials. Hi ha a més una mutació històrica que es dona a Occident en relació amb l’Estat: conté i comprèn menys. El que el progressisme argentí no va contemplar és que aquí podia passar el que va passar en altres països. La crisi de l’Estat es produeix arreu del món. Però no són les mateixes respostes als mateixos problemes. El que passa ara amb Milei té un denominador comú amb el Brasil, i en part, amb Colòmbia i Xile. A Europa hi ha altres límits institucionales i pot reaccionar de manera diferent davant els desbordaments. A la regió, i sobre tot Argentina, el conflicte polític que va permetre l’emergència llibertària està molt ancorat a la crisi econòmica. Sí, és cert, Milei és masclista i misogin. Però els principals reclams dels que el van votar no tenen a veure amb qüestions de migració i gènere. El conflicte central és econòmic. El problema de la inflació estructura aquesta societat. Ho devora tot.

¿Quin altre tret ha distingit Milei de Donald Trump, Jair Bolsonaro o el que passa a Europa?

Estem davant una dreta molt més radical i amb voluntat d’accelerar els canvis. Aquesta seria la singularitat d’un fenomen global.

Enmig d’un avanç sostingut del dengue, que ja va matar 109 persones i va infectar gairebé 160.000 persones, l’absència de polítiques públiques de prevenció no sembla haver alterat la prèdica antiestatal de Milei...

És que l’Estat és un aparell que es vol desmuntar com mai abans i amb una enorme hostilitat envers el seu paper històric.

¿Fins on diria que poden arribar els canvis?

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Xi visitarà França, Sèrbia i Hongria en el seu primer viatge a Europa en un lustre

L’Argentina és diferent del que passava el 2023. D’altra banda, aquest és un país d’extrems. Ho estem comprovant. ¿Qui s’anava a imaginar que els comandants de l’última dictadura anaven a ser jutjats i, sis anys més tard, s’iniciaria un procés neoliberal amb un president peronista, Carlos Menem? ¿Qui s’atrevia als anys 90 a predir que una dècada més tard tindria lloc un antimenemisme brutal? Milei continua una saga i ho fa amb la seva pròpia capacitat hiperbòlica. Aquest és un país d’entusiastes transitoris. Caldrà veure si el president aconsegueix els seus objectius i, si no ho fa, com canvia la predisposició dels que li van donar suport. Però atenció: l’antikirchnerisme és la gran força en aquest país.

¿Què és replicable d’aquest fenomen a Espanya?

La principal contribució de Milei a les dretes mundials és guanyar eleccions en un país difícil. Això el converteix en exemple i icona. En segon lloc, hi ha una cosa que fa Milei que pot ser efectiva a Espanya: que els llibertarians argentins van decidir ser massius. Vox, crec pensar, té certa propensió aristocràtica de què Milei manca. Pot ser que comuniqui això a certs espanyols i els estimuli a voler créixer més ràpid. No s’ha de descartar que Milei acabi escrivint un manual polític per a Vox.