Els israelians responen al traumade l’atac de Hamàs amb fusells a mà

Als carrers d’Israel, els rostres dels que van anar i continuen captius a Gaza dominen els aparadors. Els fanals col·leccionen adhesius amb paraules que demanen el seu alliberament, que pregunten sobre el seu parador. I a cada racó on arriba la vista hi ha una bandera israeliana. Els balcons llueixen orgullosos l’estrella de David blava embolicada per dues línies del mateix color sobre un fons blanc. Més enllà d’aquests recordatoris, difícilment es podria afirmar que aquests mateixos carrers són els d’un país en guerra. Les terrasses estan a vessar, els negocis es recuperen i els músics de carrer tornen a cantar a les places. Això sí, joves i gent gran es creuen al pit els seus fusells com l’últim accessori per sortir de casa. Cartera, mòbil, claus i l’arma. Tot i que els rostres que surten al carrer indiquen normalitat i pessics de felicitat, el poble israelià no està bé.

"El que estem vivint és un trauma cultural", explica el professor Gad Yair de la Universitat Hebrea de Jerusalem. "En la nostra vida diària, hi ha constants referències a l’holocaust, però el que ha passat és que aquesta referència popular al genocidi jueu de sobte ha tornat com una realitat, no com una broma o un comentari dels que solíem fer", diu aquest expert en sociologia cultural, amb referència al 7 d’octubre clavat en cadascun dels nou milions d’habitants de l’Estat hebreu quan milers de milicians de Hamàs van arrasar amb 1.200 vides a les comunitats frontereres amb la Franja de Gaza.

Una data molt marcada

"Inesperadament, aquest retorn ha tingut lloc a Israel, el país que va prometre que un holocaust així mai més es tornaria a produir", explica a EL PERIÓDICO. Precisament aquest "mai més" és un dels principals pilars de la identitat nacional israeliana. Cada 27 de gener, el poble d’Israel s’atura per recordar que les matances organitzades de sis milions de jueus pel règim nazi d’Alemanya no s’haurien de tornar a produir mai. Ara aquest reclam es repeteix amb més significat que abans. Un altre dels grans suports identitaris d’aquest país és l’Exèrcit. Tant homes com dones realitzen el servei militar obligatori que serveix, al seu torn, de ritu d’iniciació i porta d’entrada a la vida adulta a Israel. Però aquell tràgic 7 d’octubre l’Exèrcit va desaparèixer. "Molts senten que el Govern ha violat el contracte que manté amb cadascun dels ciutadans, perquè les persones que vivien a la frontera van haver de defensar-se a si mateixes i protegir la seguretat d’Israel; el Govern havia de protegir-los i no ho va fer", afegeix Yair.

Gairebé dos mesos després del seu propi 11 de setembre, la societat israeliana comença a parlar des d’un altre escenari. Un nou estudi, realitzat pel Col·legi Acadèmic Achva, el Centre de Salut Mental Shalvata i la Universitat de Colúmbia, mostra que un de cada tres israelians va presentar símptomes de trastorn d’estrès posttraumàtic (PTSD, per la seva sigla en anglès) el primer mes. Entre els que es van veure directament afectats per l’atac, ja sigui per ser presents en el moment o per perdre algú pròxim, la prevalença de PTSD va ser de més del 50%. "El record de l’holocaust i la sensació que no hi ha ningú per ajudar-te suposen una tornada completa al cicle de l’Alemanya nazi, és dramàtic", afirma Yair. "Això no passarà aviat; crec que en la consciència israeliana, durant una generació com a mínim, hi haurà un moment de trauma al qual continuarem fent referència durant les nostres vides, com la gent als Estats Units amb l’assassinat de Kennedy o l’11 de setembre", afegeix.

Compatriotes sense distinció

Notícies relacionades

Els comicis a Veneçuela desencadenen l’expectació mundial

Cordó parcial als ultres

"El 7 d’octubre es convertirà en un moment inherent a la nostra identitat israeliana", explica Yair a EL PERIÓDICO, des de Hong Kong, on està realitzant una estada de recerca. En la calma que infonen els milers de quilòmetres que el separen del seu país, ha pogut analitzar, junt amb diversos companys,quina ha sigut la resposta del seu poble. "No hi ha cap diferència entre els israelians que són a Israel i els que som fora", aclareix. "El sentiment més repetit entre tots és la tristesa i el dol, és un trauma compartit que es mantindrà a llarg termini", diu.

Per ara, l’única resposta han sigut les armes. Les sol·licituds de permisos per portar-les s’han disparat, segons el ministre de Seguretat Nacional, Itamar Ben-Gvir. En aquests dos mesos, se n’han presentat més de 260.000 i s’ha igualat la xifra total dels sol·licitats en els últims 20 anys. La relaxació dels criteris d’elegibilitat han fet que cada dia, de mitjana, es concedeixin 1.700 permisos, en comparació amb els 94 diaris del novembre del 2022 i els 42 de l’any anterior. "Vivim amb el terror i esperem que passi en el dia a dia", explica Yair.