Conflicte al Pròxim Orient

Les famílies dels ostatges israelians encara per alliberar se sumeixen en la incertesa i l’agonia: «És una guerra psicològica»

Les famílies dels ostatges israelians encara per alliberar se sumeixen en la incertesa i l’agonia: «És una guerra psicològica»

ILIA YEFIMOVICH / DPA

5
Es llegeix en minuts
Andrea López-Tomàs

En una altra vida, la família Avigdori discutia per nimietats. Com qualsevol altra família. La Noam, la més petita del nucli familiar, insistia a ampliar-la amb un gos. Els seus pares no n’estaven del tot convençuts. Ara, després de passar gairebé 50 dies en captiveri a la Franja de Gaza, després de ser segrestada en el quibuts Beeri junt amb la seva mare, Sharon, la possibilitat de complir aquest caprici de la preadolescent s’ha convertit en la més gran de les benediccions per al pare de la Noam. Hen Avigdori li va prometre a la seva filla petita a la televisió davant de tot el país que, quan tornés a casa, anirien a la recerca d’un gos junts. Les seves «dues noies», com les anomena ell, van ser alliberades dissabte i ja estan de tornada a Hod Hasharon, al centre de l’Estat hebreu. Aviat arribarà el gos més desitjat de tot Israel.

«Al final, seran dos (gossos) perquè una altra de les ostatges israelianes a Gaza, també alliberada aquests dies, es va comprometre a ajudar-la a adoptar un gos», explica el seu oncle, Zohar Avigdori. Tot i que el Zohar ha pogut disfrutar del retrobament més anhelat de les seves dues vides, la d’abans i la de després del fatídic 7 d’octubre, no s’ha entregat a la felicitat. «Quan la gent fora del cercle de les famílies dels ostatges i desapareguts es mostra contenta i em dona l’enhorabona, simplement no puc sentir-ho, la feina no està acabada», confessa, sincer. Tot i que han sortit una cinquantena dels captius que van ser segrestats el 7 d’octubre, en queden almenys 167. Per ara, Hamàs només ha alliberat dones i nens israelians, tal com va anunciar que faria. Només un home amb també nacionalitat russa ha sortit de Gaza. Els altres no es preveu que ho facin durant aquesta treva que acaba dimecres.

«Avui tampoc són a la llista»

El Zohar, com moltes altres famílies, no s’ha desvinculat de l’activisme de pressió que han exercit els éssers estimats dels captius des que van ser segrestats. «Hem d’actuar a una en això», afirma. En els últims dies, són majoria les famílies que no han sortit de l’agonia i la incertesa, tot i que han compartit la felicitat puntual pels retrobaments dels seus nous amics. Sense permetre’s cap moment de descans, la família Bibas continua mobilitzada per portar els seus de tornada a casa. Fa 53 dies que l’Offri no sap res del seu germà Yarden, ni de la seva cunyada Shiri, ni dels seus nebots Ariel, de 4 anys, i Kfir, que ha complert 10 mesos en captiveri. «Avui tampoc són a la llista», lamenta davant la premsa internacional, que atén en una videotrucada des del seu cotxe entre actes i manifestacions.

«Vull creure que és part d’una guerra psicològica contra nosaltres, que els està funcionant perfectament perquè els últims quatre dies han sigut un malson total», confessa, esgotada. Tant Offri com el seu cosí, Aylon Keshet, també bolcat a recuperar la seva família, creuen que Shiri i els nens van ser separats del seu pare. A més, dilluns l’Exèrcit israelià els va informar que la família Bibas va ser transferida per Hamàs a un altre grup armat palestí a Gaza, fer que va apagar les seves esperances que siguin alliberats durant aquest alto el foc. Un dia abans que acabi, han reunit desenes de persones a la prestigiosa plaça dels Captius de Tel Aviv per recordar-los llançant globus taronges, del mateix color que la melena dels captius més joves encara presents a Gaza.

Atacs a soldats

Els ostatges fins ara alliberats no s’han dirigit encara a la premsa. Els seus familiars continuen sent la seva veu mentre se sumeixen en el descans i el dol. «La Noam i la Sharon estan desconcertades, perquè s’estan adonant que ara són celebritats» a Israel, explica Zohar Avigdori. «A més, en aquest temps, no han pogut comprendre del tot el que va passar el 7 d’octubre; al sortir, el dia més feliç de les seves vides, han descobert que han perdut tres membres de la família i que comunitats senceres van ser esborrades i cremades en un només dia», constata, també des d’un cotxe en moviment. A més, la majoria dels detalls sobre el seu captiveri no són públics, ja que podrien ajudar l’Exèrcit israelià a trobar aquells que queden quan reprenguin la seva operació terrestre.

Notícies relacionades

Durant aquest dimarts, la treva ha tornat a trontollar després de les denúncies de les tropes israelianes d’una violació de l’alto el foc. Segons l’Exèrcit, tres artefactes explosius havien sigut detonats a prop de soldats en dos incidents separats al nord de Gaza, cosa que ha provocat que alguns d’ells resultessin lleument ferits. Però sembla que el penúltim intercanvi programat de 10 ostatges israelians per 30 presos palestins continua vigent. Mentrestant, els Bibas viuen «a les fosques». «No sabem res sobre el seu benestar ni la seva condició ni on estan retinguts», reconeix Ayllon Keshet, cosí de Yarden i Offri. «Aquest és un escenari de malson, és molt dura aquesta incertesa i estem terriblement preocupats per ells», confessa, mentre amb la seva mà subjecta un retrat del petit Kfir i porta una samarreta que diu ‘Porteu-los de tornada a casa ara’.

«És una qüestió humanitària des del dia u», denuncia Offri Bibas. «Això és un crim de guerra i demanem al Govern israelià i als negociadors de Qatar i Egipte que facin tot el que puguin per tornar les dones i els nens a casa, tal com van prometre en l’acord d’alto el foc», remarca. Aquelles famílies que ja tenen els seus éssers estimats a casa miren més enllà. «És important que l’objectiu dels ostatges passi per davant del d’aniquilar Hamàs», aclareix Zohar Avigdori. «És el mínim, ja que el contracte dels ciutadans d’Israel amb el seu Govern que es va trencar el 7 d’octubre trigarà dècades a recuperar-se», constata, entre anècdotes viscudes els últims dies a la llar familiar que s’han convertit en tresors.