Hen Avigdori, amb nou familiars segrestats: «Les morts de civils a Gaza són culpa de Hamàs, no d’Israel ni de l’Exèrcit»

¿Com li va canviar la vida el 7 d’octubre?

Va posar la meva vida potes enlaire. En general, la meva feina és escriure comèdies i sàtires per a la televisió israeliana i, òbviament, aquest tipus de desastre, aquest tipus de massacre, aquest tipus de coses horribles que li han fet a la meva gent en general i a la meva família en particular, m’han canviat la vida de totes les formes imaginable. Des del 7 d’octubre, soc un home en una missió. Tinc una missió que és recuperar les meves noies, la meva filla i la meva dona i fer que tornin a casa, juntament amb tots els ostatges. Aquestes persones són civils. No haurien d’estar en captiveri. I això no és una qüestió jueva. No és una qüestió israelianopalestina. És una qüestió humanitària. Hamàs no és que sigui com els nazis o que se’ls assembli. Hamàs-Estat Islàmic són nazis. Ideològicament i metodològicament, són els nous nazis. No hi ha manera de considerar-los d’una altra manera, i per això, quan tractem amb els nazis les regles del joc són totalment diferents.

Després del 7 d’octubre, durant dues setmanes, la seva dona i la seva filla van estar desaparegudes, ningú li havia confirmat que havien sigut segrestades a Gaza. 

Va ser un infern en vida, al no saber on són els teus éssers estimats i si són vius o no. Eren les úniques de tota la família que es donaven per desaparegudes i no segrestades, i va ser un infern. Perquè tinc un noi de 16 anys aquí amb mi. Som els dos que quedem de la nostra família. L’anomenem la nostra ‘família discapacitada’ perquè només som dos de quatre. Aquests llimbs del patiment per no saber no desitjo que li passin a ningú que conegui. Van ser dues setmanes que no sabíem si estaven vives, si estaven mortes, on eren o què els va passar. Res durant dues setmanes senceres, i quan va arribar la confirmació sobre el segrest, per descomptat, va ser un alleujament.

Les famílies dels segrestats estan sent un dels grups més mobilitzats de la societat israeliana des del 7 d’octubre. ¿Com han estat actuant?

Fent coses, fent entrevistes, explicant-li al món les nostres històries. Mantenim moltes reunions amb israelians i amb l’estranger, amb persones que poden influir en la seva situació. Estem en una batalla i hem d’anar a lluitar. Hi ha hagut grans manifestacions i una gran caminada des de Tel Aviv fins a Jerusalem en què vam participar. Fins i tot ens hem reunit amb un negociador qatarià. Fem tot el que està al nostre abast perquè tornin a casa i perquè tornin a casa ara perquè el temps és fonamental. Hi ha nadons allà, avis i nens a Gaza. Persones a qui cada segon en captiveri els pot perjudicar físicament, emocionalment i psicològicament. No tenim temps. Hi ha una gran discussió a Israel i a l’estranger sobre el que hem de fer i el que no hem de fer respecte a la situació, però la veritat, la dura i dolorosa veritat, és que no hem d’entaular una discussió. Hem d’alliberar-los ara a qualsevol preu.

A qualsevol preu, ¿inclou també un intercanvi de presoners palestins pels captius israelians?

Absolutament. A qualsevol preu. Aquest acord inclourà un preu molt alt. Jo ho sé, el Govern ho sap, i el poble d’Israel ho sap. La gent ens recolza sabent el preu que haurem de pagar. Vam ser sorpresos i atacats el 7 d’octubre, així que, com a país, hauríem de pagar un preu alt perquè la nostra gent torni a casa.

¿Creu que el seu Govern està fent prou? 

Absolutament no. El Govern no està fent prou i no és una qüestió de si jo ho crec o no. És una qüestió de fets. Tenim quatre persones alliberades i una altra més salvada per l’Exèrcit però en total tenim cinc persones que van sortir. Això no és suficient en 43 dies, així que no és qüestió de creure. És una qüestió de resultats. La conclusió és que Israel encara té 239 civils a la Franja de Gaza. Llavors, si encara són allà, òbviament el nostre Govern i l’altra part tampoc estan fent prou per fer-los tornar.

¿Té por que la guerra a Gaza amb constants atacs aeris i atacs de l’Exèrcit israelià posi en risc la vida dels seus familiars?

Sí, clar que ho crec. Hem preguntat a moltes persones d’alt rang a les files israelianes si poden assegurar-nos que les persones que ja estan mortes ho estan només a causa dels terroristes i no a causa dels atacs de l’Exèrcit. Lamento dir que no ho hem confirmat. Llavors, si no poden confirmar-ho, és que l’operació terrestre que fa dues setmanes que s’està portant a terme no està ajudant els ostatges. No soc un polític. No soc un general. No soc un estrateg militar. Faig comèdia. Aquesta és la meva feina. Però potser perquè la comèdia sempre mira de pensar en les coses de manera una mica diferent, llavors potser poden escoltar-me com una persona que veu les coses de manera una mica diferent i comença a pensar de manera diferent. Aquesta és la meva esperança.

¿Confia en l’Exèrcit?

Estic segur que està fent tot el que està en el seu poder per obtenir informació sobre els ostatges i encara són molt acurats amb el que estan fent en termes de ferir civils i els ostatges. No és un clixé. Continuo creient que l’israelià és l’Exèrcit més moral del món. No bombardegem civils. Els demanem que es desplacin al sud perquè puguem moure’ns més lliurement quan només hi hagi membres de Hamàs al voltant. Intentem protegir els civils tant com sigui possible. Estem mirant d’evitar una crisi humanitària. Però això continua sent una guerra. Encara hi ha civils que resulten ferits. Però això no és culpa de l’Exèrcit israelià. Això és totalment i absolutament culpa de Hamàs: si construeixes el teu quarter general dins d’hospitals, si amagues els coets en escoles, llars d’infants i hospitals. Hamàs està utilitzant el seu propi poble com a escut humà. Hamàs està fent un ús cínic i despietat de les vides dels civils. La meva impressió del món fins ara és que als líders de Hamàs i a Hamàs no els importa el seu propi poble. Només es preocupen per ells mateixos. S’estan amagant.

¿Com creu que el 7 d’octubre i la guerra posterior amb un Govern que no està abordant plenament la qüestió dels captius afectaran Israel en un llarg temps?

Soc un home d’esperança. I com a manifestant, com a familiar de captius, rebo molt suport de molts sectors de la societat israeliana: joves, ancians, esquerra, dreta, jueus ortodoxos... Crec que a partir d’aquest moment de dolor, tristesa i conflicte podem fer créixer una nova societat israeliana més unida, més junta, que posi el valor de la vida, el valor de la pau, el valor de la unitat en primer lloc. Realment espero i estic parlant amb persones amb les quals mai abans havia parlat: jueus pacífics, jueus ortodoxos, ciutadans àrabs, tota mena de tribus a Israel. Volem que tornin a casa i potser des d’aquest lloc de pena i dolor puguem fer créixer una cosa nova, alguna cosa millor, una cosa més forta.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Jo no ho he fet: ha sigut la intel·ligència artificial

¿Com està?

Tinc esperança, tinc ràbia i tinc pena. De vegades la ment em llança una batalla amb el cor, però crec que la meva situació és una metàfora de l’estat de la societat israeliana. Estem patint. Estem perdent gent. Vam perdre 1.400 persones (1.200 segons l’últim balanç oficial, que va corregir la xifra a la baixa) el primer dia però no ens queda cap altra opció. Aquest és el nostre lloc. Aquest és el nostre país. Aquest és el somni des de fa 2.000 anys del poble jueu: tenir un país que els protegeixi. El país no va protegir 1.400 persones i 239 ostatges el 7 d’octubre. Però ara podem fer coses. Podem rescatar qui és viu. Podem eliminar Hamàs, hauríem de fer-ho, però hauríem de fer-ho després de rescatar els ostatges. Perquè la vida, qualsevol vida, importa i la vida és la cosa més important per la qual hem de lluitar.