¿Podrà governar l’extrema dreta als Països Baixos? Les claus d’una victòria contra pronòstic

Wilders semblava el primer sorprès per aquest primer lloc i els seus 35 escons, fet que traduït en percentatge suposa un 23,4% dels vots. És a distància considerable del segon lloc, que correspon a l’exvicepresident de la Comissió Europea Timmermans, amb 25 escons –o un 15,6%–. Els liberals de Rutte, ara liderats per la ministra de Justícia, Dilan Yesilgöz, van patir un fort daltabaix i van quedar tercers, amb 24 escons, seguits del centre d’Omtzigt, amb 20. El fragmentat Parlament neerlandès té una altra desena de partits entre els quals Wilders pot maniobrar a la recerca d’aliats. Només dos més, l’anomenat Moviment Camperol Ciutadà, BBB, i el liberal esquerrà D66 –soci del sortint Rutte– tenen un nombre més o menys respectable d’escons –7 i 10, respectivament–.

Wilders té al seu favor que la seva principal bandera, la frenada al que denomina ‘tsunami migratori’, és en bona part compartida per les principals forces del centre i la dreta. Dilan Yesilgöz, la candidata dels liberals que aspirava a agafar el relleu a Rutte, no va resultar aparentment prou de convincent per a aquest espectre electoral malgrat que també defensava la línia dura en política migratòria, des de la seva condició de dona nascuda a Ankara i arribada al país de nena, amb els pares, dos refugiats. Després de més de 20 anys en l’escena política neerlandesa, Wilders tenia a favor seu la visibilitat adoptada pel seu partit, dels més consolidats entre la família radical europea, i també el fet d’haver moderat una mica el seu furibund discurs antiislam.

Notícies relacionades

¿Qui és Geert Wilders, el trumpista que ha guanyat les eleccions als Països Baixos?

La ultradreta es prepara per formar Govern als Països Baixos després de la seva victòria electoral

En cas que Wilders no aconsegueixi el suport que busca, la segona opció correspondria teòricament al bloc socialdemòcrata-verd de Timmermans, en aquest cas amb el suport de tres formacions centristes més o fins i tot alguna més. Hauria d’esperar el seu torn, és a dir, el fracàs del puixant Wilders, i tindria davant seu una negociació previsiblement àrdua. Però en el panorama neerlandès això tampoc és exactament una novetat. El liberal Mark Rutte va necessitar 271 dies fins a formar la seva última coalició –amb quatre partits–. El resultat va ser una constel·lació fràgil, que va acabar prematurament dissolta i va precipitar la convocatòria d’eleccions anticipades i l’anunciat adeu de Rutte al lloc. Queda per veure quan es consumarà la seva retirada.

L’ideari de Wilders no només es marca com a objectiu el tancament de mesquites i altres formes de tenallar la comunitat musulmana, a més de restringir l’asil. També és profundament euroescèptic i entre els seus senyals d’identitat hi ha la sortida dels Països Baixos de la Unió Europea (UE) o ‘Nexit’ –o sortida neerlandesa del bloc–. Això és més que improbable que passi, fins i tot si arriba a dirigir el pròxim Govern. La resta de formacions de centre o dreta susceptibles de convertir-se en les seves aliades rebutgen aquesta opció. Mark Rutte ha sigut en els seus 13 anys en el poder un maldecap per a molts dels seus socis, especialment els del sud. Ha practicat sense miraments l’anomenada ‘frugalitat fiscal’ o austeritat extrema. Però entre la classe política neerlandesa domina la percepció que el país i els seus 17 milions de ciutadans són entre els socis mimats de la UE.