Treballadors palestins atrapats a Israel: «Deixeu-nos tornar a Gaza a morir amb els nostres fills»

–¿Quin sentit té que jo visqui aquí i tota la meva família mori? No, tots morim junts; ja hem acabat amb la vida. No volem res, només morir junts–, explica l’Ahmed, de Khan Younis. 

–¿Què ha fet Gaza? És la resistència [amb referència a Hamàs] qui els està matant. ¿Quina culpa en tenim nosaltres, els civils, les famílies? Vam venir a Israel. Treballem a Israel per alimentar els nostres fills, per enfortir-los contra la por, contra la gana, contra tot. ¿Per què? ¿Quina culpa tenim avui?–, es pregunta el Xarif.

Interrogats per les autoritats israelianes

A menys d’un centenar de quilòmetres esperen el seu destí. «Tornar a Gaza per qualsevol camí possible», defensa l’Ahmed, germà del Nadal. Tornar a Gaza per morir. Morir perquè ja estan morts. «Encara estem amb vida, els nostres cossos són aquí, però ja no tenim ànima», confessa a aquest diari. Durant els últims dies, aquests homes han sigut testimonis de com la seva pàtria, la seva «bonica Gaza», s’anava apagant sota el setge israelià. Mentrestant, ells eren interrogats per les autoritats israelianes, perquè, ara, qualsevol persona que se’ls assembla és sospitosa. 

El Nadal, l’Ahmed i l’Ali són germans. Viuen paret amb paret amb les seves respectives famílies a Khan Younis. O vivien. En els últims quatre dies, la seva vida ha canviat: de guanyar-se el pa treballant a la ciutat central israeliana de Petah Tikva fins a vagar pel país que massacrava els seus fills. «Estàvem tancats dins d’Israel», lamenta l’Ahmed. «Vaig arribar aquí despullat, em van treure el telèfon mòbil, em van treure els diners», explica unes hores després de trobar refugi a Ramal·lah al ser alliberat pels israelians. Sense el telèfon, no pot saber com està la seva família. 

«Vam venir a Israel per viure amb els nostres fills, per fer-los feliços i canviar les seves vides, portem 18 anys sota el setge», explica el seu germà Ali. Ells són alguns dels milers de gazatíns que van rebre el permís d’Israel per treballar al seu territori, com a mà d’obra barata. «Si aquí ja hi ha 700 persones, ¿on són els altres 20.000?», es pregunta Ehab Bessaiso, coordinador voluntari d’aquest refugi improvisat. Entre trucades accelerades i peticions dels nouvinguts, encara té temps per emocionar-se davant la resposta de la ciutadania palestina. «Estic molt orgullós de formar part de la família palestina de Ramal·lah», explica Shauki, als seus 11 anys.

Suficient

Notícies relacionades

Itxaso Domínguez: «Israel, Hamàs i l’Autoritat Palestina es beneficien de la situació als territoris ocupats»

Nova guerra a Gaza, mateixos dilemes per a Israel

Tots –en la seva totalitat homes, les dones són a hotels– volen parlar. Més enllà del seu desig mortal, demanen que el món els escolti. «Volem dir-li a la Lliga Àrab, a la Unió Europea, a les Nacions Unides i al president Abou Mazen [Mahmud Abbàs de l’Autoritat Palestina] que ja n’hem tingut suficient», insisteix el Nadal. «Ja n’hi ha prou. ¡Desperteu!», crida. «El que ens està passant és un extermini massiu, està prohibit internacionalment», recorda aquest pare de dos nens de dos anys i de quatre mesos. 

L’embafament incendia els seus discursos. «Totes les nostres vides han sigut guerres», constata el Walid, després d’enumerar els diferents conflictes en el que va de segle amb els seus respectius centenars de morts. Celebra la venjança de Hamàs a Israel, a qui descriu com «l’organització terrorista més gran del món». Tot i que seria fàcil deixar-se portar per l’odi, aquests homes només busquen empatia. Empatia i acció. «¿Per què els seus fills són humans i els nostres animals?», es pregunta el Nadal. Tirats al terra sobre matalassos de tot just un parell de centímetres, esperen per tornar a una Gaza que no existeix. Una pàtria que els doni sepultura.