Un any després de l’assassinat de la iraniana Mahsa Amini: una revolució que no va ser

Tot va començar amb una petita vigília i protesta davant l’hospital de Kasra, a Teheran. A dins, custodiat per la policia, hi havia el cos inert però encara amb vida de la jove de 22 anys Mahsa Amini. El 12 de setembre, uns dies abans, aquesta jove havia sigut detinguda per la policia de la moral iraniana per portar el vel islàmic «massa baix». Segons les autoritats iranianes –encara mantenen aquesta versió– la noia va morir sola en custòdia, per un infart provocat per «una malaltia prèvia». Segons la família i les imatges que van sortir a les xarxes socials des de dins de l’hospital, Amini va ser pegada, apallissada, assassinada pels agents de la policia de la moral, que la van detenir al sortir del metro al nord de la capital iraniana. 

Ja no sortiria mai més del coma: la jove va morir el 16 de setembre, fa just un any aquest dissabte. A la porta de l’hospital, després de la difusió de l’esdevingut, es va formar la primera protesta. «¡Matarem el que ha matat la nostra germana! ¡A baix el dictador!», cridaven els pocs manifestants reunits. El funeral d’Amini, fortament reprimit per les autoritats, va ser l’espurna final: durant els pròxims mesos i fins a gairebé la primavera, les manifestacions per tot el país van ser tan multitudinàries com violentes i mortíferes.

En l’actualitat, encara es produeixen algunes protestes esporàdiques a Teheran, però el moviment, després de l’enorme repressió de la República Islàmica –que no va utilitzar la policia sinó un cos paramilitar format per exconvictes reconvertits a la causa, els ‘bassij’–, ha sigut sufocat. Cosa que no significa que hagi mort. «El vigor de les protestes no ha de ser només mesurat pel nombre d’individus que es reuneixen en un moment concret a l’espai públic», escriu l’experta del think tank nord-americà Atlantic Council, Holly Dagres.

«Cada dia, dones iranianes protesten al no posar-se el vel obligatori malgrat l’amenaça de ser detingudes, perdre la feina o fins i tot ser forçades a netejar cadàvers al dipòsit de cadàvers com a càstig. La generació de joves iranians participa en aquesta desobediència civil de les formes més ordinàries i diàries», afegeix Dagres.

Morts i condemnes

Morts i condemnesSegons organitzacions de drets humans iranians, més de 530 persones van morir durant l’onada de protestes per la repressió governamental. Gairebé 20.000, a més, van ser detingudes –alguns centenars segueixen encara en custòdia policial o han rebut penes de presó per haver participat en les manifestacions, que van ser qualificades de «complots internacionals» per part del líder suprem iranià, l’aiatol·là Ali Khamenei.

Dels detinguts, vuit van ser condemnats a mort i posteriorment executats. «Khamenei i els altres alts càrrecs del país van mantenir un front unit i van decidir no donar cap concessió als protestants, sabent que donar concessions hauria donat ales al moviment de protesta», assegura Arash Azizi, politòleg iranià i professor de la Universitat de Clemson, als Estats Units.

«Alhora, però, molts dels estrategs del règim iranià són conscients que el descontentament de la població continua, i que el Govern haurà de fer-hi alguna cosa. Tot i així, el hijab obligatori contiua, i no sembla que hi hagi cap pla d’obertura política a curt termini», afegeix Azizi.

Penes més dures de presó

Notícies relacionades

Hamàs estudia la nova oferta de treva d’Israel a Gaza

Una empresa israeliana fabricarà "aviat" drons al Marroc

De fet, el Parlament iranià va aprovar a l’agost una llei per incrementar els càstigs a les dones que no portin el hijab «correctament». La nova legislació preveu més penes de presó per a les dones que incompleixin el codi de vestimenta, i obre la porta que el Govern iranià utilitzi la intel·ligència artificial per buscar i castigar les dones.

«Aquesta nova llei només té un significat: la discriminació de gènere ara és legal a l’Iran. Ara el règim té recursos legals per tractar les dones com ciutadanes de segona classe», va dir a l’agost l’activista iraniana a l’exili Masih Alinejad.