Crònica des de Moscou: a ritme de violí i piano

Tant en aquest com en altres concerts és molt habitual veure-hi parelles joves amb roses a la mà i que tenen allà una de les seves primeres cites, grups d’amics que es fan ‘selfies’ als voltants del palau, famílies que hi porten els nens i persones de més edat. Sentir Piotr Txaikovski, Serguei Rakhmàninov o Serguei Prokófiev, entre molts d’altres, desperta l’interès dels moscovites, que pràcticament cada dia poden disfrutar de concerts, alguns en altres edificis de l’antiga noblesa russa.

El Viatxeslav, un dels assistents, que prefereix no donar el seu nom real, explica que la música russa «sona diferent de l’europea per l’aïllament durant molts anys del país de la resta d’Europa», una cosa que ha provocat que utilitzi habitualment altres «melodies, tempos, harmonies i ritmes», i afegeix que «alguns d’aquests elements específics són poc habituals fora de Rússia». Segons la seva opinió, pot ser que també hi hagi altres influències perquè soni diferent, com «el pes de l’Església ortodoxa i la duresa del clima».

Orgull cultural 

De la mateixa manera que el nom del poeta Aleksandr Puixkin inunda la nomenclatura de carrers i places de tot el país, els compositors han aconseguit una cosa semblant amb els seus noms, presents a moltes ciutats d’una manera o d’una altra. Tot i que no sempre se’ls va tractar amb el mateix carinyo, és ben fàcil trobar monuments i homenatges a músics. Durant l’època soviètica eren un orgull per al país, però en l’època amb Stalin se’ls vigilava com altres col·lectius d’artistes i tenien prohibit experimentar amb la música. Es buscava conservadorisme rígid en aquest aspecte.

Un dels compositors més reconeguts, Prokófiev, va tenir la mala sort de morir gairebé alhora que Stalin, el 1953, de manera que la seva mort va passar molt desapercebuda, eclipsada per la pompositat de l’adeu al líder soviètic. Va ser qualificat de «formalisme antidemocràtic» per les autoritats soviètiques el 1948, una etiqueta que el va marcar però que no li va causar cap problema més enllà de l’honor. Ara, no obstant, qualsevol moscovita pot veure una estàtua seva al carrer Kamergerski, just davant del seu museu i a menys d’un quilòmetre de la famosa plaça Roja.

Aquest orgull per la música l’han mantingut pràcticament tots els dirigents russos, també els actuals. Fa poc, l’Orquestra del Teatre Mariinski, una de les més importants, va tocar a les ruïnes de Palmira, a Síria. L’Exèrcit rus va ajudar el Govern sirià de l’autòcrata Bashar al-Assad a prendre la ciutat el 2017 i, per exemplificar el «paper civilitzador» de Rússia –fins aleshores estava controlada per Estat Islàmic–, el seu Govern va fer que els músics toquessin en aquestes ruïnes.

Talent i sacrifici

Notícies relacionades

Jo no ho he fet: ha sigut la intel·ligència artificial

Mans brutes

Aquesta bona fama l’ha alimentat la virtuositat i el sacrifici de molts músics russos, com és el cas de Liubov, professional de la música, que va anar al conservatori des de ben petita. Per entrar-hi, fins i tot de petit, s’han de passar una sèrie de proves molt exigents com «sentir una nota musical i saber localitzar-la al piano», una cosa que sol ser difícil si no hi ha «molta pràctica o talent innat». Si és admès, hi dedicarà moltes hores, «gairebé cada dia a l’escola» per aspirar a l’excel·lència en aquest camp. La disciplina russa és àmpliament coneguda tant en la música com en l’esport olímpic.

Aquest reconeixement ha sigut un dels atractius per als pocs estrangers occidentals residents a Moscou –en comparació amb centreasiàtics i fins i tot llatinoamericans, la comunitat és petita– amb l’esperança de millorar el seu rendiment a la pàtria de grans noms com l’Orquestra Nacional Russa, la Filharmònica de Sant Petersburg i l’Orquestra del Teatre Mariinski. No obstant, molts han optat per abandonar el país. El conflicte actual ha espantat molts, tant per la por i la incertesa com per les dificultats del dia a dia.