Els sindicats mantenen la pressió contra Macron al carrer

Els sindicats francesos mantenen la pressió aquest dimarts contra la reforma de les pensions, mentre comença a esquerdar-se l’enroc del Govern d’Emmanuel Macron. La coalició unitària sindical organitza la desena jornada de mobilitzacions –la vuitena sota el marc d’una vaga general– des del 19 de gener contra la impopular pujada de l’edat mínima de jubilació de 62 a 64 anys (amb 43 anys cotitzats per rebre una pensió completa). Malgrat la dificultat evident d’impulsar aquest tipus de convocatòries cada setmana, encara més en aquests temps d’inflació, les organitzacions de treballadors confien en la carta dels joves –cada vegada més mobilitzats– perquè les protestes no perdin pistonada. 

Més de 500 instituts –100 més que en la vaga general de dijous passat– estaven bloquejats aquest dimarts al matí. Sciences Po París, la Sorbona, la Universitat de Nanterre, Dauphine, però també la facultat de Lilla 1, Lió 2, Tolosa 2 ... És llarga la llista de centres universitaris que no van obrir les portes. Des de la imposició el 16 de març de la reforma a través d’un polèmic decret, i sense una votació parlamentària, la contestació social de la mesura va derivar en una indignació més generalitzada, canalitzada contra el president Macron.

Aquest sentiment de falta de democràcia va empènyer la implicació dels joves i va aportar saba nova a les protestes. El sector ferroviari –prop d’un 50% dels trens han sigut cancel·lats–, la recollida d’escombraries o les refineries de combustible –en un 30% de les gasolineres de la regió parisenca hi ha problemes d’escassetat de gasolina– continuen mobilitzats. Més de 200 protestes tenen lloc arreu del país. Els serveis d’intel·ligència calculen que hi haurà entre 650.000 i 900.000 manifestants. És a dir, una participació inferior a la vaga general de la setmana passada, que va ser una de les més massives i tenses de l’actual onada de protestes, la més multitudinària al segle XXI al bulliciós país veí.

Clima tens per la violència de manifestants i policies

Clima tens per la violència de manifestants i policiesDesprés dels nombrosos disturbis i la dura resposta policial de dijous passat, el Ministeri de l’Interior va anunciar el desplegament de 13.000 agents (5.500 d’ells a París). Es tracta de la xifra més elevada de policies desplegats en l’actual onada de protestes, tot i que lluny dels prop de 90.000 policies al carrer en una de les protestes més tenses dels armilles grogues.

Després de l’aprovació del text a través d’un decretàs, el pols per les pensions s’ha endurit. El clima social s’ha tornat inflamable, gairebé amb caires insurreccionals, tot i que sense arribar al viscut amb la revolta de finals del 2018. Les autoritats van informar de prop de 900 antiavalots ferits des del 16 de març, tot i que la majoria d’ells de manera lleu. 

També es van multiplicar els casos d’un ús abusiu de la força policial. Per exemple, un sindicalista de l’empresa ferroviària SNCF va perdre un ull, una manifestant es va quedar sense un dit a causa d’una granada policial, joves van denunciar tocaments a les seves parts sexuals per part d’agents o un manifestant va ser atropellat per agents amb moto.

A això se li van sumar els durs enfrontaments de dissabte entre militants ecologistes i la policia durant una manifestació contra uns grans embassaments a Saint-Solines, al centre-oest del territori gal. Els manifestants van llançar pedres i còctels molotov, els antiavalots van recórrer a les bales de goma i van utilitzar més de 4.000 granades policials. Actualment, dos manifestants ferits es troben en coma i la seva vida corre perill.

«Macron no és De Gaulle»

«Macron no és De Gaulle»«Macron no és De Gaulle i no tinc res clar que aquesta estratègia de putrefacció de la mobilització social li funcioni aquesta vegada», explica a ‘EL PERIÓDICO’ el sociòleg Karel Yon, especialista en el moviment sindical i investigador al CNRS i la Universitat de Nanterre. El dirigent centrista va aconseguir el 2019 capgirar la revolta dels armilles grogues gràcies a la cronificació de la violència i presentant-se com el «partit de l’ordre». Però no hi ha res clar que passi el mateix aquesta vegada. Fins al 70% dels francesos recolzen les protestes, segons els últims sondejos. En ells s’observa el suport més elevat a les manifestacions des que va començar el pols social.

Després d’haver tingut un to més aviat xulesc en la seva entrevista del 22 de març, Macron va modular una mica el seu discurs i va dir divendres que estava disposat a reunir-se amb els sindicats, però amb la condició de no parlar sobre la reforma de les pensions.

La primera ministra Élisabeth Borne va prometre que no tornaria a utilitzar el polèmic article 49.3, «estalvi per les lleis pressupostàries». Unes declaracions que van generar certa estupefacció, fins i tot a l’Elisi. 

Els dirigents sindicals no són ingenus i veuen en aquestes declaracions un postureig per part de Macron, la inflexibilitat del qual ha bolcat la seva popularitat als nivells més baixos des de la revolta dels armilles grogues. «Hem proposat al Govern [...] que posposi el seu projecte i nomeni un mediador, com en qualsevol conflicte social», va declarar aquest dimarts Philippe Martinez, secretari general de la CGT. La resposta de l’Executiu no es va fer esperar: «No necessitem un mediador», ha afirmat Olivier Véran, portaveu governamental. 

Notícies relacionades

La mobilització dels joves aporta saba nova a les protestes a França

Els carrers francesos

No obstant, aquest enroc del macronisme per les pensions comença a mostrar les seves primeres esquerdes. El MoDem, un dels partits que componen la majoria presidencial, sí que és partidari d’aquesta mediació. A més, tant els sindicats com el Govern tenen posades les seves mirades en la decisió del Consell Constitucional, equivalent del Tribunal Constitucional.

Segons diversos experts, aquest organisme podria censurar parcialment la llei a causa dels múltiples mecanismes utilitzats per accelerar els debats parlamentaris. Però no es pronunciarà fins d’aquí unes setmanes. El pols entre Macron, els sindicats i el carrer està lluny d’haver-se acabat.