Cristina Fernández, el rostre del poder a l’Argentina en l’última dècada i mitja

La dues vegades presidenta de l’Argentina Cristina Fernández, que aquest dijous va ser víctima d’un atac amb arma de foc a prop del seu domicili enmig d’una creixent tensió política, ha sigut la figura política més poderosa dels últims 15 anys al país sud-americà.

Astuta, controvertida, eloqüent, estratega. La primera dona elegida pel vot popular per comandar la Casa Rosada s’inscriu en aquesta selecta llista de personatges públics de l’Argentina capaços de despertar tant amor com odi. I és que la figura de Fernández no ha passat mai inadvertida des dels seus començaments a l’arena política, fa poc més de 30 anys.

Nascuda el 19 de febrer de 1953 a la ciutat de Buenos Aires de La Plata, CFK, com se l’anomena a l’Argentina, va conèixer Néstor Kirchner a la universitat, on estudiaven Dret, i, després de sis mesos de festeig, es va casar amb ell el 1975, quan tots dos coquetejaven amb la militància en la Joventut Peronista. Després del cop d’estat de 1976, que va donar inici a la dictadura militar, el matrimoni es va establir a Río Gallegos (sud), ciutat natal de Kirchner i on aquest va consolidar una carrera política que el va portar a la presidència argentina el maig del 2003. Van tenir dos fills, Máximo, de 45 anys, actualment diputat, i Florencia, de 32.

La carrera política de Fernández va començar a finals de la dècada de 1980, quan va ser elegida diputada provincial a Santa Cruz, càrrec que va deixar sis anys després per seure al Senat. El 1997 es va convertir en diputada nacional i el 2001 va tornar al Senat i va ser reelegida el 2005, ja com a primera dama. El 2007, va succeir en la presidència Kirchner, que va morir per un atac cardíac el 2010, potser el cop més dur de la seva vida i amb el qual va haver de carregar en la campanya del 2011 per a uns comicis que li van donar la reelecció i en què va obtenir el 54% dels vots, el nivell d’adhesió popular més elevat aconseguit en unes presidencials des del retorn de l’Argentina a la democràcia, el 1983.

Protagonisme polític

Amb un model polític i econòmic desgastat, el kirchnerisme, sense alternativa pròpia al «pes pesant» que representava Cristina, va perdre les presidencials del 2015 i va haver de deixar la Casa Rosada al conservador Mauricio Macri. Dos anys després, Fernández, amb uns problemes amb la Justícia que havien començat cap al final del seu segon mandat, va obtenir una butaca al Senat en comicis de mig termini. Des d’aleshores, ha estat a la palestra pels escàndols de presumpta corrupció, però quan molts vaticinaven que la seva influència es diluiria en els laberints dels tribunals, la seva sagacitat política la va llançar novament al cim del poder polític.

Va ser el maig del 2019 quan, després de mesos sense revelar si apostaria o no per buscar un tercer mandat, va sorprendre i va sacsejar el vesper polític a l’oferir Alberto Fernández, cap de Gabinet durant cinc dels dotze anys del kirchnerisme al poder, que liderés ell la fórmula presidencial que competiria en els comicis d’aquell any. Amb CFK com a candidata a vicepresidenta, la dupla va llimar les notòries asprors que anys enrere havien tingut entre ells i va saber aglutinar els diferents corrents del peronisme, una unitat que va resultar clau per arrabassar a Macri els seus somnis reelectoralistes.

Aquella jugada magistral li va permetre, com a vicepresidenta, accedir des del 10 de desembre de 2019 a la titularitat del Senat, un lloc de privilegi des d’on continuar teixint la seva estratègia política, no sempre alineada amb els interessos d’Alberto Fernández, amb qui manté públiques i creixents diferències des del setembre de 2021, exposant el front governant –i el país– a successives tensions.

Saga judicial

Notícies relacionades

Fugit d’Espanya el narco que amenaça Amàlia d’Orange

Els colons israelians sembren el terror a Cisjordània

El judici oral que afronta Fernández des del 2019 i que ja va entrar en la seva etapa final se centra en una de la dotzena de causes que s’han obert en contra seu per presumptes irregularitats durant la seva gestió. La vicepresidenta espera l’inici d’un altre procés oral en contra seu, però va ser sobreseguda ja en algunes altres causes en què va ser investigada.

Fernández, que en els últims anys ha esquivat les comandes de presó preventiva dictades en contra seu gràcies als furs que la protegeixen, sempre ha defensat la seva innocència i ha assegurat ser blanc d’una persecució política. En cas de ser condemnada, la vicepresidenta, de 69 anys i que en principi té furs fins al desembre del 2023, té el dret de recórrer la sentència davant tribunals superiors.