Algèria, amb la democratització pendent, aspira a recuperar la seva influència al món

El poder polític algerià –le pouvoir, com se’l coneix en els àmbits periodístics locals– no és «unipersonal», assegura a EL PERIÓDICO Eduard Soler i Lecha, investigador sènior del Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB). «En el procés de presa de decisions hi participa molta gent, en molts casos procedents de l’àmbit militar i la seguretat», continua aquest expert. Un govern col·legiat en què, com en tot grup humà, prevalen les divisions, seguint vincles familiars o professionals i conformant clans que competeixen entre ells i que en última instància aspiren a col·locar-se i acaparar recursos. «Durant la presidència de Bouteflika, es va parlar molt del clan de Tilimsen (una localitat pròxima a la frontera amb el Marroc) ja que l’ex cap d’Estat hi havia nascut», assenyala.

L’ascens de l’integrisme

Algèria va ser l’escenari, a finals dels anys 80 i principis dels 90, de les primeres eleccions veritablement lliures i multipartidistes celebrades en el món àrab, una mena de primera primavera àrab que va catapultar a institucions com les alcaldies el Front Islàmic de Salvació (FIS), una formació integrista musulmana que llavors es va beneficiar del descrèdit de l’antic partit únic, el Front d’Alliberament Nacional. L’experiment democràtic va acabar en els primers dies de 1992 de manera tràgica, quan un cop d’Estat va cancel·lar la segona ronda de les eleccions legislatives en les quals el FIS es disposava a obtenir una aclaparadora victòria, desencadenant una cruenta Guerra Civil que va provocar al voltant de 200.000 morts i estremidores massacres i decapitacions col·lectives a diverses localitats de la Mitija, la fèrtil plana que envolta Alger.

Transcorregudes dues dècades des d’aquests terribles successos, entre els anys 2019 i 2020, el país nord-africà ha viscut al ritme de multitudinàries protestes ciutadanes exigint reformes polítiques, que només han servit per apartar del poder Abdelaziz Bouteflika, un longeu president que va exercir el càrrec durant dues dècades, malalt i incapaç els últims anys del seu mandat, però que no han fet avançar el país pel camí de la democratització. «Durant l’era de Bouteflika, l’Exèrcit havia sigut desplaçat del centre del poder, però amb el seu adeu, els generals s’han tornat a apoderar de tots els ressorts del poder; l’actual president és només un home de paper», afirma un periodista algerià amb molts anys d’experiència i establert a França. Abdelmadjid Tebboune, l’actual cap d’Estat, va ser elegit en els comicis celebrats el desembre del 2019 sense oponents de pes, que van registrar una taxa d’abstenció rècord, pròxima al 60%, a causa de la crida del moviment opositor a boicotejar la consulta electoral.

El més extens de l’Àfrica

Notícies relacionades

Aquestes són les 120 empreses espanyoles que operen a Algèria

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

Com a país més extensdel continent africà i referent dels moviments que lluitaven contra la colonització durant la dècada dels 70, Algèria sempre ha aspirat a comptar amb una «projecció global», un paper que en els últims anys havia quedat molt limitat a causa del delicat estat de salut del cap d’Estat. «Vol tornar a ser un país de pes», puntualitza l’analista Soler i Lecha. De l’era en què va exercir un paper global, manté «estrets vincles amb Sud-àfrica i gaudeix de gran pes en la Unió Africana, que fins i tot ha permès la presència del Front Polisario «en l’organització», continua l’analista. Es defineix com un país «pertanyent al món àrab», i amb «un interès prioritari «en la zona del Sahel», apunta.

A causa d’aquest zel en tot el que afecta a la sobirania nacional, la majoria dels analistes veuen difícil de creure que Rússia compti amb capacitat d’obligar Alger a adoptar decisions de política exterior o més encara, a obrir una crisi amb Espanya, tal com assegura el ministre d’Exteriors espanyol, José Manuel Albares. «Hi estic en desacord; com a paladí del no-intervencionisme, Algèria s’ha mostrat neutral en molts dels conflictes recents, i sempre protegeix amb especial afany el que considera que són els seus interessos nacionals», assegura Anthony Skinner, assessor independent de riscos per a diversos països, incloent Algèria. «Simplement, el pla de concedir l’autonomia al Sàhara occidental és impossible d’assumir per a les autoritats algerianes», destaca.