Relacions Espanya-Magrib

Algèria, amb la democratització pendent, aspira a recuperar la seva influència al món

L’aparell militar i de seguretat continua governant el país de forma col·legiada malgrat les massives protestes que van provocar la sortida del president Bouteflika

El Govern algerià, que es considera una potència regional i un referent del moviment contra el colonialisme, anhela una projecció global

Algèria, amb la democratització pendent, aspira a recuperar la seva influència al món

REPSOL

4
Es llegeix en minuts
Marc Marginedas
Marc Marginedas

Corresponsal per a l'antiga URSS

Ubicada/t a Moscou

ver +

Alger, capital d’Algèria i la seva ciutat més poblada i important, és a tot just 50 minuts de vol de Barcelona; o el que és el mateix, a 521 quilòmetres en línia recta, una distància similar a l’existent entre la capital catalana i Madrid. Almenys pel que fa al País Valencià, les Balears, la Regió de Múrcia i Catalunya, és el veí del sud més pròxim, més fins i tot que el Marroc. Amb una història recent marcada per una sagnant guerra d’alliberament nacional lliurada contra el poder colonial francès als 50 i principis dels 60, es tracta d’un país amb una classe política orgullosa, hipersensible a les qüestions de sobirania i que no accepta amb facilitat ser menystinguda. Gràcies a la seva enorme extensió territorial, amb 2,7 milions de quilòmetres quadrats, i les seves importants reserves de gas i petroli, tradicionalment s’ha considerat a si mateixa com una potència regional i un referent ideològic de moviments com l’anticolonialisme, un influent paper que sembla entossudida a recuperar en aquesta tercera dècada del segle XXI.

El poder polític algerià –le pouvoir, com se’l coneix en els àmbits periodístics locals– no és «unipersonal», assegura a EL PERIÓDICO Eduard Soler i Lecha, investigador sènior del Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB). «En el procés de presa de decisions hi participa molta gent, en molts casos procedents de l’àmbit militar i la seguretat», continua aquest expert. Un govern col·legiat en què, com en tot grup humà, prevalen les divisions, seguint vincles familiars o professionals i conformant clans que competeixen entre ells i que en última instància aspiren a col·locar-se i acaparar recursos. «Durant la presidència de Bouteflika, es va parlar molt del clan de Tilimsen (una localitat pròxima a la frontera amb el Marroc) ja que l’ex cap d’Estat hi havia nascut», assenyala.

L’ascens de l’integrisme

Algèria va ser l’escenari, a finals dels anys 80 i principis dels 90, de les primeres eleccions veritablement lliures i multipartidistes celebrades en el món àrab, una mena de primera primavera àrab que va catapultar a institucions com les alcaldies el Front Islàmic de Salvació (FIS), una formació integrista musulmana que llavors es va beneficiar del descrèdit de l’antic partit únic, el Front d’Alliberament Nacional. L’experiment democràtic va acabar en els primers dies de 1992 de manera tràgica, quan un cop d’Estat va cancel·lar la segona ronda de les eleccions legislatives en les quals el FIS es disposava a obtenir una aclaparadora victòria, desencadenant una cruenta Guerra Civil que va provocar al voltant de 200.000 morts i estremidores massacres i decapitacions col·lectives a diverses localitats de la Mitija, la fèrtil plana que envolta Alger.

Transcorregudes dues dècades des d’aquests terribles successos, entre els anys 2019 i 2020, el país nord-africà ha viscut al ritme de multitudinàries protestes ciutadanes exigint reformes polítiques, que només han servit per apartar del poder Abdelaziz Bouteflika, un longeu president que va exercir el càrrec durant dues dècades, malalt i incapaç els últims anys del seu mandat, però que no han fet avançar el país pel camí de la democratització. «Durant l’era de Bouteflika, l’Exèrcit havia sigut desplaçat del centre del poder, però amb el seu adeu, els generals s’han tornat a apoderar de tots els ressorts del poder; l’actual president és només un home de paper», afirma un periodista algerià amb molts anys d’experiència i establert a França. Abdelmadjid Tebboune, l’actual cap d’Estat, va ser elegit en els comicis celebrats el desembre del 2019 sense oponents de pes, que van registrar una taxa d’abstenció rècord, pròxima al 60%, a causa de la crida del moviment opositor a boicotejar la consulta electoral.

El més extens de l’Àfrica

Notícies relacionades

Com a país més extensdel continent africà i referent dels moviments que lluitaven contra la colonització durant la dècada dels 70, Algèria sempre ha aspirat a comptar amb una «projecció global», un paper que en els últims anys havia quedat molt limitat a causa del delicat estat de salut del cap d’Estat. «Vol tornar a ser un país de pes», puntualitza l’analista Soler i Lecha. De l’era en què va exercir un paper global, manté «estrets vincles amb Sud-àfrica i gaudeix de gran pes en la Unió Africana, que fins i tot ha permès la presència del Front Polisario «en l’organització», continua l’analista. Es defineix com un país «pertanyent al món àrab», i amb «un interès prioritari «en la zona del Sahel», apunta.

A causa d’aquest zel en tot el que afecta a la sobirania nacional, la majoria dels analistes veuen difícil de creure que Rússia compti amb capacitat d’obligar Alger a adoptar decisions de política exterior o més encara, a obrir una crisi amb Espanya, tal com assegura el ministre d’Exteriors espanyol, José Manuel Albares. «Hi estic en desacord; com a paladí del no-intervencionisme, Algèria s’ha mostrat neutral en molts dels conflictes recents, i sempre protegeix amb especial afany el que considera que són els seus interessos nacionals», assegura Anthony Skinner, assessor independent de riscos per a diversos països, incloent Algèria. «Simplement, el pla de concedir l’autonomia al Sàhara occidental és impossible d’assumir per a les autoritats algerianes», destaca.

Temes:

Algèria Magrib