Els EUA es perfilen com el guanyador últim de la guerra a Ucraïna

I llavors va arribar la guerra d’Ucraïna, un país on feia anys que els Estats Units treballaven discretament per allunyar-lo de Rússia i ancorar-lo en el bàndol de les anomenades democràcies liberals. Aquesta guerra ha complert els seus primers 100 dies sense que se n’entrevegi el final, però a poc a poc va quedant clar que, sense haver disparat una sola bala, els EUA van camí d’erigir-se en el gran guanyador de la contesa. Per començar, ha aconseguit debilitar un dels seus més grans rivals geopolítics, una Rússia que no només ha demostrat ser un gegant amb peus de fang en el terreny militar, sinó que tindrà les ales tallades durant molt temps per les massives sancions imposades sobre la seva economia, les més draconianes aplicades mai contra un país.

La desconnexió de Moscou, particularment complexa i costosa per a la Unió Europea en el sector energètic, ha obert una infinitat d’oportunitats per als seus competidors. I els EUA no han tardat a postular-se per omplir part del buit que deixarà al continent el seu màxim subministrador de gas i petroli. «Ajudarem Europa a reduir la seva dependència del gas rus tan ràpid com sigui possible», va dir a finals de març el president Joe Biden durant una visita a Brussel·les. Dies després, la UE va anunciar un acord amb el seu soci transatlàntic per incrementar significativament les importacions de gas natural liquat nord-americà, cridades a triplicar-se durant els pròxims anys perquè el continent pugui complir el seu objectiu de deixar d’importar gas rus en cinc anys.

Armes, gas i petroli

En el cas del petroli hi ha alguna cosa més que una declaració d’intencions, després que Brussel·les acordés aquesta setmana l’embargament al petroli rus importat per via marítima, dos terços del que arriba al continent. Com passa amb el gas, Washington per si sol no podrà tapar el forat rus, però fa mesos que les seves exportacions a la UE creixen exponencialment. A l’abril van arribar al seu nivell més alt des que el país aixequés el seu veto a les exportacions fa sis anys, segons va publicar Bloomberg.

També hi ha bones notícies per a la seva indústria armamentística, cridada a treure una sucosa part del rearmament que la invasió russa d’Ucraïna ha precipitat a Europa. La tradicional reticència europea a augmentar els seus pressupostos en defensa va començar a canviar durant el mandat de Donald Trump, quan les importacions europees d’armes van augmentar un 19%, més que a cap altra regió del món, segons l’Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI). Però és només el principi, perquè la UE va anunciar al març un acord per «incrementar significativament la despesa en defensa». Només Alemanya pretén gastar-se 100.000 milions d’euros per modernitzar les seves capacitats.

Una part alimentarà la indústria europea, però una altra part acabarà a les arques del venedor d’armes més important del món, uns EUA que copen el 39% de les exportacions mundials, més del doble que Rússia, el seu principal competidor. «L’alineament amb l’OTAN implica un compromís amb la interoperabilitat de l’ecosistema de defensa nord-americana», va escriure recentment la revista Forbes després de la decisió de Finlàndia i Suècia per sol·licitar la seva integració a l’Aliança. «Això beneficia directament els grans contractistes dels EUA. El mercat per als seus productes s’està expandint i no tindran competència en el futur pròxim».

Guardià de la defensa europea

Però els beneficis d’aquesta guerra per a Washington no són només econòmics. Des de la seva fundació el 1949 per contenir el comunisme i l’expansionisme soviètic, l’OTAN ha sigut un dels principals instruments dels EUA per projectar la seva influència sobre Europa i consolidar la seva hegemonia al món. Un pressupost que va començar a trontollar amb la dissolució de l’URSS el 1991. Des d’aleshores l’Aliança ha mirat de reinventar-se per trobar una nova raó de ser, una missió a estones molt complicada, tant per la decisió nord-americana de redirigir la seva atenció cap al Pacífic per contenir la Xina com per l’escepticisme d’algun dels seus líders cap a l’OTAN, principalment Trump.

Notícies relacionades

Rússia adverteix a Polònia que no aculli armes nuclears

El Suprem apunta a retardar el judici contra Trump per l’assalt al Capitoli

Gràcies a Vladímir Putin aquests dubtes han passat a millor vida i el paraigua nord-americà sobre el continent s’ha prorrogat indefinidament. «L’OTAN mai ha estat tan unida», va clamar Biden al març. I mai ha sigut tan gran perquè tant Suècia com Finlàndia han iniciat els tràmits per integrar-se al seu organigrama. Millor encara per a Washington és que Europa, ara sí, sembla disposada a assumir més responsabilitat en la seva defensa, cosa que possiblement permetrà a Washington alliberar eventualment algunes de les seves forces del continent per redirigir-les a altres latituds del planeta.

No només això. La resposta de l’OTAN a l’agressió russa ha sigut tan ferma que, a ulls de molts analistes, podria servir de dissuasió a les ambicions xineses a Taiwan, un dels maldecaps dels arquitectes de la política exterior nord-americana.